Aposta per una reforma de passos mesurats i concrets

M’ha estranyat el poc relleu que han tingut les compareixences –dels tres ponents encara vius, José Pedro Pérez Llorca i Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, llavors d’UCD, i Miquel Roca, de CDC– en la comissió del Congrés que estudia la possible reforma de la Constitució del 78. Sorprèn perquè Espanya pateix una greu crisi i tots tres han donat intel·ligents avisos als partits actuals.

El primer és el de Miquel Roca al catalanisme, que en bona part ha abraçat el secessionisme. La Constitució no només va tenir un ampli consens, sinó que, amb una participació del 67,9% –la més alta en un referèndum a Catalunya–, va ser aprovada pel 91% de catalans. Amb ella Catalunya ha viscut –més bé que malament– i per això convé ser caut al voler canviar-la. ¿És assenyat exigir-ho amb suports molt inferiors? Roca no ho va explicitar, però el missatge hi és: és un error creure que es té un mandat democràtic amb el 47% dels vots perquè es pot fer un pa com unes hòsties.

Va advertir també als partits espanyols que l’equilibri polític va començar a trontollar amb la sentència del Constitucional del 2010. No perquè revisés un Estatut –que podia fer-ho–, sinó perquè va ser després d’un referèndum d’aprovació celebrat quatre anys abans. Avui el model territorial està esgotat i –missatge a Mariano Rajoy– necessita canvis. Però la Constitució s’ha de respectar en la seva integritat, no hi ha vies al marge i el dret a decidir és només el de votar en eleccions lliures. Missatge final: s’han de respectar els sentiments, però els sentiments es reclamen dins de la llei.

El segon gran avís és el de Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, que va transitar d’UCD a AP i es va apartar d’aquest partit en l’etapa de Aznar, premi Blanquerna de la Generalitat (a espanyols que entenen Catalunya), i membre permanent del Consell d’Estat. Herrero va donar consells a tota la classe política. A Rajoy, que té una por reverencial a qualsevol canvi; al PSOE, que preconitza la reforma federal de la Constitució; a Podem, que proposa obrir un procés constituent, i als secessionistes, que han apostat per trencar un Estat.

Herrero parteix del fet que la reforma de la Constitució –si s’acorda– és possible i desitjable però que no es pot fer sense un gran consens i només si la reforma és concreta, si se sap què es vol reformar i per a què. Però sense una reforma explícita es poden aconseguir mutacions constitucionals, mantenint el text, però interpretant-lo de manera diferent de través de pactes molt amplis concretats en noves lleis orgàniques, cosa que evitaria complicats processos de reforma formal. ¿Herrero pensa que aquestes lleis mutants podrien actuar operativament com les famoses esmenes de la Constitució americanaRespecte al federalisme, sosté que no és un model clar, que a Espanya seria més car si totes les comunitats autònomes es convertissin en estats federats, i que, com que és polèmic i divisiu, complicaria arribar a un ampli consens. Val més estalviar-se doncs la discussió doctrinal formal i, suposo que pensant bàsicament en Catalunya, advoca decididament per un model autonòmic millorat, al qual es podria arribar a través de les lleis orgàniques perquè la Constitució ja admet l’asimetria de les comunitats autònomes perquè «el cos d’Espanya és asimètric». ¿Vol dir plurinacional? Hi batega la idea que és més operatiu resoldre problemes negociant lleis orgàniques concretes que no pas obrint grans debats polítics i ideològics que poden enverinar posicions i també impedir pactes útils.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Herrero envia també un dur avís als secessionistes: «No es pot negociar el retorn de ningú a la legalitat. Hem de forçar el retorn a la llei i una vegada hi haguem tornat és quan se’n pot negociar la millora». És com actuarà sempre un Estat constitucional que no sigui derrotat. I és també l’implícit consell que es destil·la de la posició dels principals governs europeus. Tant Herrero amb les seves mutacions com Roca parlant de la revolució de les petites coses subratllen el caràcter obert i flexible de la Constitució espanyola, contrari a l’estreta rigidesa, tan estimada per Aznar, que en el seu moment no la va votar. I tots dos van subratllar la necessitat de canviar el Senat per convertir-lo en una cambra territorial operativa i que deixi de ser una cambra de segona lectura i en part supèrflua.

Herrero no troba positiu abandonar la província com a districte electoral. Té arguments, però en totes les grans democràcies hi ha circumscripcions electorals d’un diputat que ajuden a reduir la gran bretxa entre població i classe política que impera avui a Espanya.