Pròxim Orient, tornada a la casella zero

Al maig es complirà el 70è aniversari de la partició de la Palestina històrica que va donar peu a la proclamació de l’Estat d’Israel, i molts especialistes consideren aquesta data decisiva a l’hora d’identificar el nucli dur del conflicte en la seva versió actual. Ho és, però la cosa no és tan simple.   

S’ha de recordar, en primer lloc, que el punt de partida estructural se situa en el fet que l’Imperi Otomà va controlar i va administrar el Pròxim Orient més de quatre segles. Els actuals Iraq, Síria, Jordània i Líban són el producte de com els vencedors de la primera guerra mundial, i l’anomenada Societat de Nacions, van gestionar el desmantellament d’aquest imperi, que va quedar al bàndol derrotat d’aquella contesa. La Societat de Nacions va encomanar a França i la Gran Bretanya l’acompanyament d’aquells territoris àrabs administrats per Istanbul en l’accés a la condició d’estats. Així va ser entre el 1922 i el 1943.

Tots els citats, quan es va fundar l’ONU el 1945, van ingressar com a estats membre de ple dret en l’organització. Tots, menys Palestina. Els britànics no van tenir tanta pressa, com amb Iraq i Jordània (llavors Transjordània), i van afavorir de manera imprudent i interessada la immigració jueva des del 1902, i van prometre mitjançant l’anomenada declaració Balfour l’establiment d’un «llar nacional jueva» a Palestina, sense cap precaució per a les poblacions àrabs que s’hi havien establert. A més, el 1947, van anunciar que el 15 de maig de 1948 marxaven de Palestina, deixant l’assumpte en mans de l’ONU, que va enviar d’urgència una missió exploratòria a la zona, la missió Peel.

Aquesta delegació va tornar i va dir poder presentar únicament dues propostes. Una dolenta i una altra pitjor. La dolenta era partir el territori a partir de criteris tan simplistes com carregats de dinamita: una suposada majoria demogràfica territorial per a cada meitat, àrabs i jueus. La solució pitjor era crear un Estat binacional en què suposadament havien de conviure els uns i els altres sense problemes, excepte que els esclats de violència intercomunitària havien anat en augment el 1926, 1929, 1936 i fins al 1947. La part jueva va entendre l’oportunitat i va acceptar el pla de partició. La palestina no va tenir oportunitat de fer-ho, entre altres raons perquè en nom del suposat principi de la unitat de la nació àrab, els estats àrabs circumdants van optar per la solució de la força, una vegada constatat que les Nacions Unides no es pensaven apartar de la seva fórmula de partició.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Sis guerres i dues intifades més tard, el resultat està a la vista i tres generacions de refugiats palestins més tard, ¿què es pot fer? Resolucions en les Nacions Unides perquè les vetin els EUA. No hi ha cap procés de pau en curs i alguns analistes consideren inevitable una paradoxa: un lideratge palestí (nou, jove i que a més sembli nou i jove) que opti potser per la renúncia a l’Estat Palestí i la tornada a l’Estat binacional. I a veure què faria Israel. H

Catedràtic de Ciència Política (UB).