Rajoy, l'impassible
¿Quant temps més caldrà esperar per abordar el problema polític de fons?
zentauroepp41464551 graf568 santiago de compostela espa a 03 01 2018 el pr180103123216 /
Dues setmanes després de la celebració de les eleccions catalanes, i quan falten 10 dies per a la constitució del nou Parlament, Mariano Rajoy continua amb la seva actitud impassible pel que fa la principal crisi política de la democràcia espanyola.
L’únic que ha fet en aquest període de temps ha sigut convocar la constitució de la Cambra catalana per al 17 de gener, una setmana abans del que preveien els independentistes, i acusar els partits secessionistes d’una possible frenada del creixement de l’economia espanyola si persisteixen en la seva actitud rupturista. Ho va fer l’endemà del 21-D, en el balanç de l’any que va fer al palau de la Moncloa i durant la inauguració d’un tram d’autopista a Galícia.
En cap d’aquests discursos, no obstant, no es va fer cap mena d’autocrítica malgrat els catastròfics resultats del Partit Popular a Catalunya, els pitjors de la història. Rajoy ni tan sols ha acceptat la dimissió del candidat català, Xavier García Albiol, i ha atribuït els quatre magres diputats (fins i tot quan eren només tres) no ja a l’aplicació de l’article 155, sinó a la teoria del vot útil dels constitucionalistes, concentrat en Ciutadans. Això és el que diu «el sentit comú», segons Rajoy, aquesta unitat de mesura que aplica a tot el que és susceptible de ser analitzat. El «sentit comú» també ha sigut utilitzat pel president del Govern per descartar que Carles Puigdemont pugui ser investit president i governar Catalunya des de Brussel·les.
Però la teoria del vot útil té el sostre de vidre. ¿Com pot ser útil el vot a un partit que no governa ni en un sol ajuntament?, es preguntava fa uns dies un anònim dirigent del PP. El que és còmode és donar-ne la culpa a Ciutadans i instar Inés Arrimadas a presentar-se a la investidura oblidant que Rajoy mateix hi va renunciar després de les eleccions generals del desembre del 2015 quan ho tenia molt més fàcil si renunciava a mantenir algunes de les lleis més polèmiques de l’etapa de majoria absoluta i feia algunes concessions. Fins ara, el president gallec, Alberto Núñez Feijóo, és l’únic dirigent que ha rebutjat en públic la culpabilitat de Ciutadans en l’enfonsament del PP.
Pel que fa que l’article 155 no hi ha influït perquè si no no s’entendria l’ascens de Ciutadans, un partit que el va demanar fins i tot més que Rajoy, aquesta reflexió s’hauria de continuar preguntant què ha fet malament el PP a Catalunya, no ara, sinó des de fa molts anys. I el que ha fet malament és tancar-se en l’immobilisme i no acceptar cap canvi, descartar de fet la reforma de la Constitució –Rajoy demanava idees i propostes, però ¿no és el Govern qui ha de prendre la iniciativa?– i confiar que l’independentisme es derrotés a si mateix. S’ha vist que, malgrat tot el que ha passat durant el procés, els dos milions de vots a favor de la independència hi continuen sent.
Rajoy té raó quan diu que el nou Govern ha d’acatar la llei, respectar l’ordre constitucional i treballar per restablir la convivència. Però el problema polític de fons hi continuarà sent. ¿Quant temps més caldrà esperar per abordar-lo?
