Així ho ordeno

La disciplina interna als partits té molts avantatges per als seus dirigents. Moltíssims. Per exemple, resulta que tu manes, t’impliques en una campanya autonòmica per evitar una debacle del teu candidat, la debacle es produeix fins i tot en pitjors termes del que s’esperava, i al final, miracle: no passa res, ningú diu res i tots secunden l’argumentari, per molt estrafolari que sigui. És el que ha passat al PP de Mariano Rajoy després de les eleccions a Catalunya.

El líder del partit i els seus subordinats van presumir durant tota la campanya dels resultats de l’aplicació de l’article 155. Però ho van fer d’una manera gairebé obscena. Hem decapitat els independentistes, gràcies a nosaltres hi ha normalitat a Catalunya, és aquest Govern el que ha aconseguit aturar la deriva independentista… Però el PP va caure fins al subsol. Rajoy s’hi va instal·lar pràcticament durant una setmana perquè, segons ens deien, si no hi era ell, el candidat Xavier García Albiol no aconseguia fer-se un lloc en les cròniques dels mitjans de comunicació. Per tant, ara és difícil saber com està de repartit entre tots dos el fracàs electoral. 

Per acabar, quan es van fer públics els resultats, els dirigents del PP van sortir en tromba per culpar Ciutadans d’una estratègia «deslleial», que va consistir a apel·lar al vot útil per a la candidata que més a prop estava d’imposar-se als independentistes. Tots van exhibir aquest discurs, excepte dues persones. Dues persones lliures. Una és Alberto Núñez Feijóo. La seva majoria absoluta a Galícia i l’autoritat moral que internament li reconeixen li va permetre dir que no es pot culpar altres partits del resultat i que, en la seva opinió, Inés Arrimadas era «una excel·lent candidata».

Albiol, la presa fàcil

Notícies relacionades

Ciutadans aconsegueix una agredolça victòria en vots i escons en les eleccions catalanes

Albiol fa "autocrítica" després de la patacada electoral

L’altre vers lliure ha sigut el defenestrat exministre d’Exteriors García-Margallo. Sosté que el PP ho va fer malament i, el que és més important, que a Génova farien bé d’assumir alguna responsabilitat per evitar que l’aigua li arribi al coll a Rajoy. Margallo estava apuntant, entre altres, a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, ministra per a Catalunya, amb qui té una pèssima relació. És veritat que ella, curiosament, ha desaparegut de la fotografia de la derrota, sí. Fugar-se l’endemà no soluciona els problemes.

I al PP, com a mínim, sí que parlen àmpliament en privat. I el que diuen és que Albiol és la presa fàcil. El més difícil és que hi hagi algú a Génova que es prengui la molèstia de pensar en un canvi d’estratègia a Catalunya. Això de primer, la llei; segon, la llei; i tercer, la llei és interessant per combatre els polítics. Però sembla evident que els que voten esperen alguna cosa més.