Penal i gol... és gol

Era la segona part, cap al minut 63, i al Bernabéu es va veure una de les jugades més embolicades d’aquesta Lliga. Com un tiroteig filmat per Tarantino, s’ha de tornar a veure en vídeo, a càmera lenta, per entendre-la del tot. Des del centre del camp –alerta a la dada–, Messi llança una assistència en profunditat a Suárez, que xuta i veu com Keylor Navas repel·leix la pilota. El mateix Suárez enxampa el rebot, que envia enrere perquè Messi, que com una centella ja ha arribat a l’àrea, el torni a assistir. Meva teva meva. El 9 del Barça xuta una altra vegada i la pilota va al pal. Un altre rebot, doncs, un nou toc de Messi i Paulinho, que passava per allà, remata de cap. Ara sí, el gol està cantat, però apareix del no res la mà del defensa Carvajal, que aconsegueix tocar la pilota i frenar-ne la velocitat. L’àrbitre xiula, i encara que la pilota, d’acord amb les lleis de la física, segueix la seva trajectòria i entra a la porteria, és penal.

Assegut al meu sofà, vaig veure la repetició i vaig cridar: «¡No, no! ¡Penal i gol... és gol!», però resulta que aquesta norma només s’observa en el futbol de carrer, en els partits que jugàvem al meu barri, on no hi havia àrbitre, ni fores de joc, ni portàvem tots la samarreta del mateix color. Al final va ser penal, el va marcar Messi i va sentenciar un nou clàssic a favor del Barça. De totes maneres, aquest debat del «penal i gol és gol» resumeix el to que va tenir el partit d’ahir, potser el Madrid-Barça més de carrer dels últims anys, i no ho dic pel joc brut que a estones va practicar Sergio Ramos, sinó per altres detalls més essencials...

La sorpresa Vermaelen

Un s’imagina, abans de començar el partit, els dos capitans jugant-se a la sort qui escull primer els seus companys, i sembla clar que Vermaelen seria l’últim, la rèmora que suscitava més dubtes de tots 22. No obstant, el jugador belga –gest de complicitat independentista– va completar un partit excel·lent, sempre acompanyat per Piqué. Va ser aquell noi tímid que, gairebé sense voler, es reivindica al barri.

Una cosa ben diferent va passar amb Cristiano Ronaldo, el cap, l’espavilat de la colla rival: la primera ocasió que va tenir, molt clara, va ser un misto –allò que en castellà en diuen un gatillazo– que potser el va descentrar durant els 90 minuts. Més senyals: l’obcecació amb què Kovacic perseguia Messi pel camp feia pensar en el petit que vol guanyar punts davant els seus amics més grans, i té certa justícia poètica que després el seu compatriota Rakitic li agafés el número amb aquella arrencada vertical del primer gol.

Zidane, freudià

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els dos entrenadors també van definir el desenvolupament del partit de manera particular. En el cas de Valverde, un amic meu comentava que havia fet un homenatge a la tradició recent: a la primera part el Barça va jugar com ho feia Luis Enrique, pressionant, i a la segona havia abraçat el futbol de toc i control de Guardiola. Pel que fa a les decisions de Zidane, em temo que amaguen un rerefons freudià: va apostar pel marcatge insistent de Kovacic (precisament ell, que n’havia patit tants com a jugador) i va deixar a la banqueta el talent que més se li assembla avui dia al Reial Madrid: Isco i Asensio.

Amb el seu gol de penal, en fi, Messi va coronar un migdia assolellat. Serà ben segur el màxim golejador del 2017 en totes les competicions, però també ens recordarà que les fake news i la postveritat han arribat al món del futbol. A més dels gols, Messi domina les xifres del 2017 en assistències, en passades i en regats, i ha sigut elegit el millor del partit més vegades que ningú. Però la Pilota d’Or és per a Cristiano.