Cavil·lacions d'un votant catalanista

El meu pare, un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya, va pagar amb 40 anys d’exili la passió per les seves idees sense deixar de ser mai un home moderat. Era el que abans anomenàvem un catalanista. Una condició que es pot resumir dient que Catalunya era la seva pàtria, el català, la seva llengua, Espanya, un país on aspirava a sentir-se a gust (no sempre ho va aconseguir), i Europa, el lloc menys dolent per viure des que França el va acollir com a refugiat. A aquest bagatge familiar, jo hi vaig afegir, com molts joves de la meva generació, una cultura d’esquerres. La del PSUC. De la història del meu pare i de la meva pròpia experiència política vaig aprendre que Catalunya únicament avança quan està unida. Per la falta d’unitat, es va perdre la guerra. Per la divisió actual també hi podem perdre molt. Molt del que el PSUC va contribuir a edificar. 

 Aquesta és la meva primera reflexió quan cavil·lo sobre les pròximes eleccions. És la d’un catalanista d’esquerres que ha contemplat el procés amb sentiments oposats. Al principi, amb l’esperança que servís per avançar, i després amb una aprensió creixent davant una deriva unilateral que ha fracturat la societat catalana i ha posat en risc els èxits de les últimes dècades. Soc conscient que aquesta manera de pensar és minoritària entre els que procedim del catalanisme. Ho puc entendre, per la política dissortada i obstinada del Partit Popular, però aquestes no són eleccions per canviar el Govern d’Espanya, sinó per tenir un govern que posi fi al desconcert que viu Catalunya. Un govern que eviti el perill de decadència que ens assetja. 

Jo aspiro que del nou Parlament sorgeixi una majoria capaç de defensar una política social progressista i a curar les ferides que han deixat el procés i les urpades de l’Estat. Amb més recursos, més poder institucional i més influència en la política espanyola i europea. No votaré per qui pretengui repetir les aventures unilaterals, ni per ningú que pretengui donar un cop de destral a l’autonomia. A molts els semblarà poc, però tot depèn de les expectatives que un tingui. Davant la insensata fugida cap endavant dels últims mesos i del perill d’una actitud regressiva per part de la dreta espanyola, no estaria malament. No m’agrada la paraula normalitat, però la reclamo. Entre altres qüestions, per demanar que no hi hagi polítics a les presons.

¿A qui votar perquè s’implementi un programa d’aquesta naturalesa? La decisió no és fàcil. Entre altres raons perquè no hi ha cap partit que pugui governar en solitari. En conseqüència, el meu vot serà per a qui estigui en condicions d’impulsar una coalició transversal, regeneradora, democràtica, que acabi amb la fractura i la lògica dels blocs. Catalunya en Comú és l’única formació que aspira a superar-los d’una manera explícita (ni DUI ni 155). Traurà pocs escons, però el dia 22 poden ser preciosos. Sobretot si Xavier Domènech no comet la imprudència de repetir velles fórmules i s’obre a d’altres, més àmplies, fetes d’adhesions i abstencions, i que reflecteixin millor l’onada de fons que s’observa en la societat catalana. El contrari seria un suïcidi per fagocitosi. 

La deriva populista i cesarista de Puigdemont

De totes maneres, la polarització només s’acabarà quan els blocs s’esquerdin des de dins. Contràriament, s’imposarà la deriva populista i cesarista de Carles Puigdemont que emergeix com una poderosa força, amb la consegüent resposta de l’Estat. Fa unes setmanes, Oriol Junqueras va intuir aquest escenari. Va ser el primer a deixar de costat la unilaterali- tat. 

Em va semblar una decisió d’un gran valor i em vaig recordar del meu pare. Mariano Rajoy i els jutges han intentat escapçar aquesta possibilitat. I Puigdemont també, apujant les apostes des de Brussel·les. 

Aspiro que hi hagi una majoria que defensi una política social progressista i a curar les ferides deixades pel procés i les gambades de l'Estat

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Queda Miquel Iceta. Es va col·locar en el bloc constitucional amb un 'selfie' que a molts ens va semblar ominós, però que va tallar d’arrel la sagnia electoral del seu partit. I des d’una clara oposició a la DUI ha teixit un discurs polític. Catalanista. A la manera antiga. No sé quants vots tindrà la nit del 21, però si es produeix la carambola que les enquestes prediuen, aquests també valdran molt el dia 22. Com els de Domènech. Encara que junts no sumaran. Ni afegint-hi els d’ERC. Farà falta algú més. O alguna abstenció sonada. O fórmules noves que ara són difícils d’imaginar.

Tal com van les enquetses, potser faran falta dues claus. I que l’altra la tingui Inés Arrimadas, que compta amb l’avantatge del cavall guanyador.  No crec que la victòria la porti a la presidència. Però sense el seu vot o abstenció és molt difícil que es pugui obrir una nova etapa en la política catalana.