Esperant Puigdemont

Carles Puigdemont, fugit a Brussel·les, lliure d’anar a qualsevol lloc del món menys Espanya, és un dels protagonistes de la campanya electoral que ell va desistir de convocar quan va tenir l’oportunitat de fer-ho. Encapçalant Junts per Catalunya, els sondejos indiquen que ha aconseguit reduir distàncies amb ERC. El cap de llista d’aquest partit, Oriol Junqueras, va preferir afrontar l’acció de la justícia en lloc de fugir. Junqueras compleix avui presó preventiva mentre que Puigdemont, autoproclamat president a l’exili, treu rèdit electoral de l’apel·lació en els més profunds sentiments dels votants independentistes.

En aquest context, quan i com tornarà Puigdemont a Catalunya s’ha convertit en motiu d’elucubració política per a tots els implicats en la campanya electoral. Des del punt de vista sentimental, irracional, l’arribada de Puigdemont per sorpresa a Catalunya i la seva consegüent detenció, convenientment planificada i difosa per xarxes socials i mitjans de comunicació, podria tenir un efecte imprevisible en el procés electoral. D’aquí ve que una part de l’entorn de l’expresident consideri aquesta possibilitat. Davant d’aquesta tessitura, no ha de sorprendre que Interior hagi decidit blindar les fronteres en cas que Puigdemont decideixi tornar i orquestrar un acte electoral amb la seva detenció. L’1-O, les imatges de les intolerables càrregues policials van donar la volta al món, i encara avui són esgrimides per l’independentisme per legitimar una votació que va estar mancada de qualsevol garantia democràtica. De la mateixa forma, la lògica detenció de Puigdemont després de fugir donaria a l’expresident una carta propagandística de primer ordre amb la qual alimentar el seu discurs victimista. És lògic que Interior prefereixi la discreció. 

Resulta desencoratjador que unes eleccions tan transcendentals com les del 21-D puguin estar exposades a decisions i actituds que s’escapen de l’àmbit eminentment polític. Sotmesos a vaivens de tota mena, resulta molt complicat per als ciutadans centrar-se a jutjar la gestió de l’últim Govern de la Generalitat i estudiar les propostes dels uns i dels altres per treure Catalunya de la greu crisi política en què es troba sumida. La responsabilitat i l’altura de mires són un bé escàs en la política catalana.