Editorial

El final de la Hisenda catalana

Montoro avorta l'Agència Tributària, que pretenia ser l'embrió de la hipotètica república catalana

1
Es llegeix en minuts
El final de la Hisenda catalana

Juan Manuel Prats

La intervenció de la Hisenda de la Generalitat per part del ministeri que dirigeix Cristóbal Montoro ha comportat el control per part del Govern central de l’embrionària Agència Tributària Catalana (ATC). Aquest organisme, desplegat pel Govern de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, va ser dotat amb abundants mitjans humans i materials amb la intenció de ser el germen d’una hisenda pròpia de la hipotètica república catalana, dins de la construcció de les denominades estructures d’Estat.

A l’intervenir el Govern central els comptes de la Generalitat, aflora l’activitat d’aquest organisme. La seva tasca més consistent va ser la firma d’aproximadament 140 convenis amb els organismes de la mateixa Generalitat per fer-los la liquidació de tots els seus impostos, inclosos els tributs estatals. El Govern de la Generalitat després entregava les taxes a l’Estat central, i argumentava que d’aquesta manera s’estalviaven despeses. Encara que, per un altre costat, als organismes amb conveni se’ls introduïa un tràmit innecessari. Dins de la lògica del Ministeri d’Hisenda, ara es procedeix a desmuntar el que és prescindible per complir la legalitat vigent.

 El de l’ATC és, sens dubte, un dels casos més evidents de la manera d’actuar de la Generalitat entre el gener del 2016 i l’octubre del 2017: agafar constantment dreceres per tirar endavant un inexistent mandat popular de creació d’una república independent sense tenir ni els vots suficients, ni l’empara legal, ni la capacitat negociadora necessària per complir aquest propòsit, per més que estigués inclòs, de manera confusa, en el programa electoral amb el qual Junts pel Sí va anar a les eleccions. És cert que amb l’ATC no es va cometre cap il·legalitat, cosa que no evita la legítima sospita que amb aquest organisme es pretenia crear una estructura per fer-la servir en cas d’independència. Aquest (mal) ús de les institucions amb les denominades «astúcies» (del qual l’organització del referèndum de l’1-O és un altre exemple) és un dels fets que més ha erosionat la relació entre la Generalitat i el Govern central i molts ciutadans catalans. Les conseqüències d’aquesta deriva unilateral són de sobres conegudes, i la intervenció de la Generalitat és una de les més punyents. El 21-D, els ciutadans tenen la possibilitat d’expressar la seva opinió sobre el que va passar.