Qüestions de democràcia i esquerra

No sembla esbojarrat dir que ens dirigim cap a una era més autoritària. Constantment s’observen senyals en aquesta direcció, fins i tot en les societats occidentals que la majoria considerem democràcies consolidades sense donar-hi més voltes.

Llegint l’autobiografia d’Arthur Koestler, un escriptor hongarès que pot ser tractat de gran heroi o de gran malvat del segle XX, segons els gustos o segons l’època comunista o anticomunista a la qual ens referim, un es topa amb algunes cites interessants a propòsit de la democràcia. Una al·ludeix a la manera com van veure els progressistes contemporanis la irrupció del nazisme a Europa i diu el següent: «Dèiem democràcia com resant, i poc després la nació més gran d’Europa va votar, mitjançant mètodes perfectament democràtics, l’entrega del poder als seus propis assassins».

Superar els nivells nacionals

Un altre debat pot girar al voltant de la dificultosa capacitat de les democràcies per superar el nivell dels estats. En el seu llibre Post-Democracy, Colin Crouch considera que la democràcia és «un sistema que té dificultats per elevar-se per sobre dels nivells nacionals». En els temps que corren, els estrets nivells nacionals constitueixen segurament el principal obstacle per al desenvolupament de la democràcia, i no obstant hi ha corrents que defensen aquests nivells nacionals, tant per la dreta, cosa que sembla més natural, com per l’esquerra, cosa que suscita interrogants.

Un exemple pròxim ens servirà de mostra: Euskadi té un règim econòmic particular molt avantatjós i que objectivament pot pecar d’insolidari. Fa algun temps, discutint sobre aquest tema, un company em va dir que aquest règim no es podia tocar ja que el PNB no ho acceptaria mai. Però justament el PNB és un partit de la dreta nacionalista i és natural que adopti aquesta posició, mentre que una altra cosa molt diferent és veure partits d’esquerra, i no tan sols els socialistes, que no intentin corregir-ho. La política de Podem no hauria de ser la mateixa que la del PNB, i no obstant hi ha una identificació exacta en aquest assumpte.

¿Elogis de Pujol a David Fernàndez?

Quan veiem que el mateix passa amb la CUP, ens preguntem si realment aquests partits són d’esquerra o són simplement una emanació temporal de la dreta nacionalista. La preocupació creix quan Jordi Pujol posa David Fernàndez com a exemple que l’educació funciona a Catalunya. Que un banquer digui que un anticapitalista és un bon exemple que l’educació funciona a Catalunya, ens hauria de fer reflexionar a tots, incloent-hi el mateix Fernàndez, per evitar que la CUP es converteixi en una espècie del PSUC que vam tenir durant la Transició, amb la gran desbandada posterior de molts dels seus membres cap a la dreta nacionalista més recalcitrant.

Tornant a la democràcia, un símptoma que la democràcia liberal no s’ha consolidat és l’existència de democràcies il·liberals o autoritàries que estan sorgint per tot arreu. L’expressió democràcia il·liberal la va encunyar Fareed Zakaria en un article publicat a Foreign Affairs l’any 1997. Alguns països més o menys exitosos dins d’aquesta categoria són Rússia, la Xina, Turquia o el Pakistan, països que no són pròpiament liberals i que fins i tot es pot qüestionar si són democràtics, encara que celebrin eleccions periòdicament. Una característica de les democràcies il·liberals és que el poder posa en entredit les funcions de l’oposició, i això també ho estem veient en els nostres pagaments.

Utopies que van amenaçar la civilització

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

En les memòries d’Arthur Koestler hi ha altres cites que val la pena recordar. Una diu: «Veneràvem la voluntat de les masses i la seva voluntat va resultar ser la mort i la pròpia destrucció». Naturalment, Koestler es pot referir en aquest punt tant a l’Alemanya dels anys 30 com a la Unió Soviètica. En els dos casos, les masses van donar suport gustosament a les polítiques d’uns líders que van extraviar la societat. En els dos casos, es pretenia el que ja havia anunciat Lev Trotski uns anys abans: «La nostra meta és la reconstrucció total de l’home», utopies que van estar a punt d’acabar amb la civilització.

Però potser la democràcia il·liberal sigui el menys dolent dels règims a què poden aspirar països com els esmentats més amunt. L’alternativa potser no és la democràcia liberal tradicional sinó un autoritarisme més agut. De fet, és lícit preguntar-se si la democràcia liberal, que tants èxits ha obtingut al llarg dels últims dos segles a Occident, continuarà sent vigent en un futur pròxim. La meva impressió és que no hi ha una resposta clara a aquesta pregunta.