ANÀLISI

Criminals en el poder

2
Es llegeix en minuts
Criminals en el poder

ROBIN VAN LONKHUIJSEN POOL

Aquest article hauria de servir d’homenatge a Senada Kreso. Responsable del departament de premsa estrangera al Govern bosnià durant els primers anys de la guerra que va començar el 1992, no hi havia periodista estranger arribat en aquell Sarajevo assetjat que no busqués la seva inestimable ajuda. El seu anglès perfecte i el seu profund coneixement del país la convertien en un contacte imprescindible. Poc després es va convertir en viceministra d’Informació i va acabar com a alta assessora al Ministeri d’Exteriors. Fins que el 1996 va dimitir.

Ella mateixa em va explicar per què. Feia poc més d’un mes que s’havia firmat l’acord de Dayton i Jadranko Prlic havia estat nomenat ministre d’Exteriors de Bòsnia. «No penso treballar a les ordres d’un criminal», em va dir Senada.

Ella, que era de Mostar, ho sabia prou bé. Les forces croates s’havien dedicat a fons a la neteja ètnica dels musulmans de la part occidental de la ciutat i en el setge a la meitat oriental. Prlic era en aquell moment el primer ministre de l’autoproclamada i no reconeguda República d’Herzeg-Bosna i president del Consell de Defensa Croat (HVO). O sigui, era el responsable últim dels assassinats, violacions i camps de concentració.

Prlic, condemnat des del 2013 i sentenciat ahir definitivament en apel·lació a 25 anys de presó pel Tribunal Penal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia (TPII) com a criminal de guerra, va seguir al capdavant de la diplomàcia bosniana fins al febrer del 2001. Perquè a la Bòsnia post-Dayton era possible tenir les mans molt tacades de sang --literalment o metafòricament– i ocupar alts càrrecs polítics o exercir llocs de lideratge amb el vergonyós beneplàcit, o fins i tot el nomenament directe, de la comunitat internacional que encara avui supervisa el país i, si cal, el governa com si fos un protectorat.

Notícies relacionades

Altres casos molt significatius van ser els de Biljana Plavsic Momcilo Krajisnik, tots dos al poder fins al 1998, la primera com a presidenta de la Republika Srpska i el segon com a membre de la presidència tripartida bosniana. Tots dos van ser condemnats després pel TPII per crims de guerra. Almenys els màxims responsables serbobosnians, Radovan Karadzic i Ratko Mladic (sentenciat la setmana passada a cadena perpètua), van ser proscrits en la Bòsnia de Dayton, però això només va passar perquè el TPII els havia processat a temps, fins i tot abans de Dayton, cosa que no va impedir als mandataris dels EUA i la UE negociar amb ells fins que es va firmar l’acord de pau en una mediació molt sui generis.

El TPII, que tancarà les portes el 31 de desembre, ha fet una feina extraordinària. Llàstima que la seva última audiència judicial serà recordada pel suïcidi d’un dels acusats. Mereixia ser-ho per la condemna a Prlic. No sé si Senada Kreso, amb una posterior carrera com a escriptora i traductora brillant, deu haver sentit en el més íntim del seu ser el consol d’això que se n’ha anomenat «justícia reparativa». O si ho deuen haver sentit els familiars dels centenars de milers de víctimes de Karadzic Mladic. És el mínim.