El 155 s'ajunta en el camí de Sixena

El Govern de Mariano Rajoy està fent un ús de l’article 155 més que moderat. La intervenció de les autoritats estatals s’està limitant a l’administració dels assumptes pendents en la línia del que seria un govern de la Generalitat en funcions una vegada convocades les eleccions. De fet, només s’han substituït els alts càrrecs en els departaments més crítics: Presidència, Economia o Interior. La resta de secretaris generals o sectorials i directors generals segueixen en les seves funcions i despatxen des de la distància els assumptes quotidians amb els seus homònims en l’administració de l’Estat. Aquest ambient de normalitat només s’ha vist alterat per la decisió del ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, d’autoritzar la sortida de les obres d’art del monestir de Sixena, dipositades al Museu de Lleida, en virtut d’una sentència judicial en primera instància. Els consellers de Cultura s’havien negat fins al moment a executar la sentència i presentaven tota mena de recursos. Ho feien, convé no oblidar-ho, avalats per una majoria del Parlament de Catalunya, ara dissolt. La decisió de Méndez de Vigo s’ajusta a dret però no té ni el més mínim sentit de la prudència i de l’oportunitat. Com ho fa el detonant d’aquesta decisió, que no és un altre que l’impuls del Govern d’Aragó que, fins i tot estant també en el seu dret, no deixa d’actuar amb un cert oportunisme excempt de la mínima solidaritat entre administracions autonòmiques que es podrien trobar en una situació igual. 

El conflicte de Sixena ha tingut des del principi un abordatge legal i territorial quan elmés lògic hauria sigut incardinar-lo en un debat patrimonial i cultural. ¿No es podria haver resolt el litigi fora dels tribunals? ¿No hauria pogut tenir el ministeri un paper arbitral? ¿No s’hauria haver posat en valor la coherència en la conservació i exposició de les obres fins i tot reconeixent la legítima propietat a Aragó? ¿La conselleria –ara fora de les mans dels independentistes– no hauria d’haver buscat una transacció? ¿No seria lògic que en aquest moment es reunís la diputació permanent del Parlament per vetllar en nom dels electors pel patrimoni de la Generalitat? ¿No deuria la justícia unir el compliment de la llei amb el sentit comú i la proporcionalitat?