20 d’oct 2020

Anar al contingut
Diplomàcia vaticana

LYNN BO BO

Diplomàcia vaticana

Pere Vilanova

Unes precisions prèvies. La religió catòlica, amb una organització estructurada de manera molt vertical i eficient, compta amb un sòlid avantatge sobre les altres religions a l’hora d’avaluar la seva influència en la política internacional, i és que és un Estat sobirà internacionalment reconegut. No pot ser membre del Consell d’Europa, per exemple, ja que les seves institucions de govern no compleixen els requisits (pluralisme de partits, eleccions competitives, separació de poders), però és membre de l’Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE) i té un estatut especial a les Nacions Unides.
    

A més, el seu líder, el Papa, és també el cap visible d’una religió que compta amb gairebé 1.300 milions de fidels de cap a cap del planeta. Per això quan el Papa viatja, cosa que a començaments del segle XXI és molt més factible que fa cent o mil anys, hem d’analitzar si ho fa com un líder espiritual transnacional, o com a cap de l’Estat, cosa que comporta obligacions i deures de la diplomàcia internacional.
    

Convé recordar, per si no fos prou, que el papa Joan Pau II, amb el seu llarg papat d’un quart de segle, va viatjar més que tots els seus antecessors junts des de sant Pere, i quan viatjava a Polònia posava una pressió considerable sobre el règim comunista dels anys 80. Per això, ni la Xina ni la Unió Soviètica van permetre mai una visita papal, per temor a una operació de proselitisme, i el recel segueix amb la Xina actual i fins i tot amb Rússia, ja que el patriarca de Moscou l’ha vetat.
    

Mirant al passat, val la pena també recordar les complexes relacions –per dir-ho d’una manera prudent– del Vaticà amb el règim de Hitler, mentre que el papat es va avenir prou bé amb Franco, fins que el reformista Pau VI, als anys 60 i 70, va marcar clares distàncies contra les últimes execucions del setembre del 1975.


Part secreta

Per aquest motiu encara costa més entendre alguns aspectes del recent viatge del papa Francesc a Birmània, país que amb tan sols un 1% de població catòlica no és terreny favorable, i molts critiquen que davant la violència contra els rohingyes no hagi dit gairebé res. La seva diplomàcia sabia que seria així, aquest tipus de viatges es pacten al mil·límetre. Seria fantàstic saber què s’han dit el Papa i els militars, i sobretot els diplomàtics d’un i altres mentre preparaven la visita, però la part més interessant de la diplomàcia és secreta.
    

Per tant, és poc creïble que un Papa com Francesc s’hagi arronsat a última hora. Probablement li ha semblat que era millor anar-hi, i fer una declaració genèrica sobre minories, que no pas no anar-hi i deixar els rohingyes a la seva desgraciada sort. I posar davant la seva responsabilitat la senyora Aung San Suu Kyi, que amb el seu silenci total i absolut ha desprestigiat el seu més que merescut premi Nobel de la pau. El que s’està fent amb aquesta minoria és una «neteja ètnica» de manual.