Anàlisi

Puigdemont s'embala

Amb l'estratègia tremendista adoptada des que va fugir, l'expresident pretén mossegar en l'electorat d'ERC

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp40757452 bru1  bruselas  b lgica   31 10 2017   el expresidente de la171031134427

zentauroepp40757452 bru1 bruselas b lgica 31 10 2017 el expresidente de la171031134427 / OLIVIER HOSLET

Les dues principals llistes secessionistes sembla que renuncien a la unilateralitat com a via per aconseguir la independència de Catalunya. Aposten ara per la bilateralitat, és a dir, per una negociació a dos tant amb el Govern espanyol com amb la Unió Europea. Tot i això, com diria Javier Marías, un no pot estar segur mai de res. ERC defensa al mateix temps que si el 21-D guanyen els independentistes, el que s’haurà de fer és «omplir de contingut» la república catalana, donat per fet que aquesta república inexistent existeix. El nou responsable de l’ANC, Agustí Alcoberro, diu més o menys el mateix, cosa que fa pensar que l’independentisme continua instal·lat en la ficció. La DUI es va proclamar per res, però, segons Esquerra i l’ANC, la independència ja existeix i, per tant, solament s’ha de completar i exercir-la.

Una cosa no gaire diferent repeteix Carles Puigdemont, per a qui els catalans van votar la independència en el referèndum de l’1-O. L’expresident, al contrari que els exconsellers que no es van fugar i són a la presó, no acata l’article 155 de la Constitució, i no para de fer declaracions cada dia més radicals. El nou enemic és la UE, en una deriva antieuropeista que faria posar vermell alguns dels seus predecessors nacionalistes si no fos perquè el procés ha portat a traspassar tots els límits amb tota normalitat.

Dissabte passat, en la presentació a Bruges de la candidatura de Junts per Catalunya (en realitat, el PDECat acompanyat per un grup d’independents), Puigdemont va acusar Europa de «donar suport acrític i immoral al Govern espanyol» i de «validar la legitimitat d’un Govern que actua amb violència física, econòmica i mediàtica». A la nit, a TV-3, va assegurar que «hi va haver violència extrema i que per poc no hi va haver morts» i va qualificar a l’Estat de «furiós, nacionalista, embogit i amb aquest furor guerrer de l’a por ellos».

Notícies relacionades

Però el crescendo va arribar ahir, quan es van difondre unes declaracions a la televisió pública israeliana en què defineix la UE com un «club de països decadents, obsolets», i suggereix que els catalans «haurien de decidir si volen pertànyer a aquesta UE» i «en quines condicions». Segons Puigdemont, l’Europa «dels senyors Juncker Tajani» és «insensible a l’atropellament dels drets humans, dels drets democràtics d’una part del territori, només perquè una dreta postfranquista» té «interès que sigui així». Bonica manera de preparar la negociació bilateral amb la UE.

Aquest radicalisme verbal podria obeir a la proximitat de la campanya electoral, però el cert és que Puigdemont no s’ha allunyat d’aquesta línia tremendista des que va fugir a Bèlgica. Amb aquesta estratègia, acompanyada de la seva delirant proposta d’entrevistar-se amb Mariano Rajoy a Brussel·les, pretén mossegar en l’electorat d’ERC, el mateix objectiu que persegueix la formació de la llista del president. De moment, les enquestes semblen donar-li la raó, però ¿a quin projecte per a Catalunya responen aquestes constants sortides de to i un aïllament cada vegada més gran?