Anàlisi

Crides desesperades a les portes d'Espanya (i d'Europa)

Diem farisaicament escandalitzar-nos amb una tragèdia que no només admetem sinó que en el fons encoratgem

2
Es llegeix en minuts
lainz39490825 gra176 tarifa  c diz   29 07 2017   salvamento mar timo ha r170730191332

lainz39490825 gra176 tarifa c diz 29 07 2017 salvamento mar timo ha r170730191332 / A Carrasco Ragel

¿Quin límit queda per superar per respondre a la pressió migratòria que experimenta la Unió Europea? Contra el que demana l’ètica més elemental, però també el dret internacional i els compromisos jurídics assumits, ja s’ha provat d’edificar tanques més impenetrables, expulsar en calent els que ja han tocat territori europeu, impedir que els demandants d’asil presentin la seva sol·licitud als consolats comunitaris ubicats als seus països d’origen, desplegar forces de seguretat que n’impedeixin l’arribada per aigües mediterrànies, comprar la col·laboració dels governants magribins i sahelians (sense oblidar Turquia) perquè avortin la sortida dels desesperats dels seus respectius territoris, oferir fons i ajuda als serveis policials dels països d’emissió perquè frenin in situ la seva sortida, tancar els que arriben als vergonyosos CIE (i ara també a les presons)… I, no obstant, ni així s’ha aconseguit resoldre el problema.

En canvi, i vist des d’Espanya, aquest any ens retrotreu al 2006, amb més de 20.000 persones arribades des de les costes magribines (i més de 3.200 des de Ceuta i Melilla). La raó més immediata d’aquest flux és el successiu tancament forçat de les vies turca i líbia, que les màfies han utilitzat en aquests últims temps. Més enllà d’això, respon sobretot a la falta de seguretat i de possibilitats de desenvolupar una vida digna per a milions de persones en mans d’actors violents i règims que no atenen les seves necessitats bàsiques i violen sistemàticament els seus drets.

Notícies relacionades

Davant d’aquesta realitat, de la qual els Vint-i-vuit (i altres) som directament corresponsables, podem seguir cegament aferrats a una estratègia securitària que acaba qualificant com a assalts el que passa freqüentment a les tanques de Ceuta i Melilla, o com a atac coordinat el que va passar el cap de setmana passat a Múrcia. Actuant d’aquesta manera continuarem abandonant la nostra responsabilitat i alimentant les xarxes que comercien amb persones, mentre diem farisaicament que ens escandalitzem amb una tragèdia que no només admetem sinó que en el fons encoratgem.

Però si tan cert fos que no volem que vinguin (quan en realitat els necessitem a curt termini), també està a les nostres mans modificar les nostres pautes de comportament perquè siguem més coherents entre el que diem i el que fem. Una tasca que consisteix bàsicament a reconèixer drets als que ja estan entre nosaltres, desmantellar les màfies i obrir canals transparents de circulació als que estan en trànsit, així com assistir i protegir els que pateixen els desastres naturals, la violència i l’exclusió. Igualment, podem (i hem de) promoure processos de desenvolupament que permetin tenir una vida digna als seus llocs d’origen als que ara s’arrisquen per arribar al que equivocadament consideren un paradís. Tenim sobrades capacitats per fer-ho i tan sols ens falta la voluntat política per utilitzar-les en aquesta línia. ¿És molt demanar-nos?