¿I tu de qui ets?

Als que heu tingut la sort de tenir poble no només us resultarà familiar la pregunta, sinó que a més podreu reviure aquesta escena: un grup d’avis arreglant el seu món a cop de silencis savis i reflexions encertades, asseguts en una rotllana de cadires al carrer. Un autèntic i sagrat simposi sobre el poble i la seva gent, tots coneguts, cares familiars.

    

Per això, especialment després de l’estirada pròpia de l’adolescència, quan els fills dels fills d’aquells avis arribàvem al poble a disfrutar de la celebració de les festes patronals, i a sentir-nos lliures i adults sense horaris ni deures, algun d’ells mirant-nos de dalt a baix ens preguntava: ¿I tu de qui ets? Mai arribàvem a respondre, sempre algú del mateix grup aclaria: «Sí, dona, és la petita de l’Antonio, el de la casa on hi ha la vaqueria». Aquí s’acabava, un cop tenien clar qui era, ells i jo seguíem fent la nostra.

    

Respondre aquesta setmana a la pregunta «¿i tu de qui ets?» en clau política sembla complicat i compromès  a parts iguals. Els partits aprofiten els últims dies abans que divendres que ve s’acabi el termini per presentar al complet les llistes electorals de cara a les eleccions del 21-D i, pel que sembla, en alguns casos l’estratègia passa perquè no tinguem clar de qui són els que van en la llista. M’inclino per portar un arbre genealògic a manera de xuleta el 21-D per situar els orígens polítics dels candidats.

    

L’embolic és majúscul, el president cessat Puigdemont des de Brussel·les es va postular per a una llista unitària que se li ha aigualit per la punyetera pregunta que avui ens ocupa: ni Esquerra Republicana ni la CUP s’han volgut arriscar que algú s’afanyés a respondre que eren de la llista del president i han preferit no ser de ningú més que d’ells mateixos, emancipació política, atipament o desconfiança, que cadascú esculli el motiu.

    

Però el més rocambolesc de la història és que descartada o gairebé la llista unitària –en l’independentisme compta fins i tot el temps de descompte–, el PDECat s’ha proposat aconseguir el més difícil encara: fugir d’ells mateixos perquè no sembli que són el que realment són: un partit amb un nom verge encara a efectes electorals i un programa polític absolutament desconegut.

    

I així és com el PDECat es disfressa de Junts per Catalunya, una fórmula que torna a vendre’ns sensació de pertinença a un grup, a una família, que ens regala vincles afectius. En català en diem «germanor» no se sap bé amb qui ni per fer què, però germanor (germandat) al capdavall.

    

La qüestió és que perquè el deslletament del PDECat sigui evident ja es parla d’una llista utilitzant el recurrent terme transversal, i es treballa en el fitxatge de noves cares que no siguin fàcilment associables al PDECat, que no sembli el que són, en poques paraules. 

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

    

Si aquests dies em trobés casualment amb Marta Pascal, Dante Pérez, Ramon Espadaler o Carlos Jiménez Villarejo, només els faria una pregunta de complexa resposta: ¿I tu de qui ets?