Els rombes són perillosos
L'escut reial i la bandera republicana en una mateixa samarreta és una metàfora de l'Espanya actual
jcarmengol40890404 graf886 madrid 10 11 2017 detalle de la infograf a de la171111194938
Feia mesos que, en algun lloc d’Alemanya, un equip de dissenyadors d’Adidas treballaven en la imatge de diverses samarretes per al Mundial de futbol de Rússia del 2018: equips ja classificats com Alemanya, Argentina, Bèlgica, Japó, Espanya... Un dia, alguna ment creativa va tenir una visió: aquesta és la temporada dels rombes, es va dir, dels colors que s’entremesclen per recrear un estil clàssic. Va arribar per fi el dia de presentar-les en públic i, de sobte, algú va veure en la samarreta espanyola la bandera republicana. Es van despertar en un instant les passions més cegues i les més entusiastes. Les dues Espanyes. La Roja passaria a ser la Rojimorada i, de sobte, Rússia –que aquests dies commemora el centenari de la seva Revolució– semblava un lloc idoni per guanyar un Mundial.
Mentrestant, des d’Adidas s’ha comunicat que en realitat el color utilitzat és el blau, i no el morat, i que es tracta només d’un efecte òptic. Però no sé si la solució és millor que el problema: ¿vermell i blau? O perquè se m’entengui millor: ¿blau i grana? Si no fos per aquestes polèmiques de setmana sense Lliga, ¿a qui li interessa el disseny en el món del futbol? Aquest article està condemnat al fracàs, ja ho veig, però resulta que l’assumpte és més important del que sembla a primera vista.
Dissenys unificats
Fa un any, la Premier League va donar a conèixer les normes de disseny que els clubs anglesos havien de seguir la temporada que ve en les seves samarretes. Cada dècada, els dissenyadors de l’estudi Sporting iD reben l’encàrrec d’actualitzar el grafisme que tots reconeixem al veure partits de l’Arsenal, Tottenham o Chelsea: els noms ben traçats a l’esquena, el dorsal clar i comprensible. Es tracta d’un disseny clàssic i ben resolt, respectuós amb la tradició, i com que m’agrada la tipografia, veig en aquesta lletra de pal sec –anomenada així mateix Premier– un homenatge al disseny dels llibres de la Penguin, o del grafisme del metro de Londres. Tipus de lletres eterns, creats per Eric Gill,
per Edward Johnston. Fins i tot el nom impossible del jugador del Liverpool, Oxlade-Chamberlain, queda bé a la samarreta.
Mesos més tard, la Lliga de Futbol Professional va prendre exemple dels anglesos i va decidir unificar des de la temporada 2017-18 les normes per als noms i números a les samarretes. És un canvi notable. Abans cada club anava per lliure i vèiem dissenys que feien por. Recordo una tipografia del Betis que tenia un aire d’aquelles velles lletres de l’Oest, de Fort Apache. Un llegia el nom de Joaquín, o de Sanabria, i gairebé esperava llegir a sota: «Es busca, viu o mort». Però la palma se l’emportava el Vila-real. Les seves lletres i sobretot els seus números negres, sobre fons groc, semblaven fets a mà, traçats per un grafiter a la porta del vestidor: els miraves més de cinc segons i et marejaves.
No sé si una samarreta més bonica ajuda a jugar millor, és probable que no, però potser la convivència en una mateixa samarreta de l’escut reial i la bandera republicana sigui una bona metàfora de l’Espanya actual.
