'A por ellos' (Deluxe)

Jorge Javier Vázquez, molt seriós, va donar pas en plena gala de Gran Hermano Revolution als serveis informatius de Tele 5. El moment mereixia la interrupció: d'acord que Carlota tornava, però és que el jutge del Tribunal Suprem acabava d'enviar Carme Forcadell a presó eludible previ pagament de fiança. I llavors, el públic del plató del reality va esclatar en una salva d'aplaudiments mentre Pedro Piqueras explicava la notícia. Es va sentir algun olé, que quan hi ha alguna cosa a celebrar no cal anar amb embuts. Quina gran alegria, Forcadell a la presó. Ara només falta que Piqué per fi anunciï la seva retirada de la selecció.

La crisi catalana (en realitat, la profunda crisi d'Estat espanyola) és tòxica. Ningú hi sembla immune, amenaça fins i tot l'estabilitat del Govern belga. El seu cost a Catalunya resulta evident, en l'àmbit polític, penal, social i econòmic. Però també passa factura a la societat espanyola. L'anticatalanisme és una pulsió amb profundes i velles arrels dins del cos social espanyol. La millor prova d'això és que políticament està acceptat que mantenir o practicar postures contràries a Catalunya o al catalanisme polític (com, no ho sé, recollir firmes contra un Estatut tramitat impecablement dins de la llei) dona rèdits electorals. Anticatalanisme i electoralisme són gairebé sinònims fora de Catalunya.

El conflicte a compte de l'aposta unilateral i fora de l'ordenament constitucional i estatuari de l'independentisme català ha donat carta de naturalesa a l'atàvic anticatalanisme, que se sent lliure i legitimat per oferir la pitjor cara. És el famós «A por ellos, és aquells policies nacionals que es van burlar d'Oriol Junqueras, és aquell cotxe a través de la ràdio del qual retrunyia el «Que viva España» davant el Tribunal Suprem mentre Forcadell sortia cap a la presó d'Alcalá Meco. És el boicot a productes catalans (impulsats, entre altres, per exministres socialistes), és el ficar-se en Piqué per barrejar política i esport i aplaudir Sergio Ramos i Javier Tebas per...  barrejar política i esport. És allò de preguntar-se si els diputats del PdCat i ERC segueixen cobrant per ser diputats, és la rebuda a Atocha.

¿Exactament què aplaudia el públic de Gran Hermano Revolution? ¿Eren un col·lectiu de juristes als quals el raonament jurídic del jutge Pablo Llarena els va semblar tan sublim que els va portar a un èxtasi penalista i/o processal? ¿Eren constitucionalistes dolguts per les successives desobediències de Forcadell al Tribunal Constitucional? ¿O potser eren habituats analistes polítics que, contra tota lògica i amb el mínim coneixement de la realitat catalana, consideren que la millor forma que té el bloc constitucionalista de presentar-se al 21-D és amb tots els líders independentistes en presó preventiva?  No ho sé, potser eren arquitectes d'aquell projecte comú anomenat Espanya. Potser creien de tot cor que la presó preventiva no ha de ser una eina que s'usi amb mesura en un Estat de Dret sinó un càstig abans del judici. Igual estan més preocupats per l'Estat que pel Dret. Potser aplaudien el mateix que els senadors que ovacionaven Mariano Rajoy a cada racó del camí de l'article 155. O potser, simplement, s'alegraven que Forcadell dormís a la presó pel simple fet de ser Forcadell.

Contradicció

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L'anticatalanisme pateix una contradicció insalvable: estima tant Catalunya a Espanya que li sobren uns quants catalans. Ara mateix, uns dos milions. En els bons temps (i n'hi ha hagut) a ningú va semblar importar-li bastir ponts, fer pedagogia, educar en la diversitat, lluitar contra aquesta atàvica pulsió. Ara que han arribat els dolents, s'imposa l'"a por ellos", a bastonades, versió deluxe o amb homenatge a Manolo Escobar. 

El més  preocupant i perillós no és que aquest anticatalanisme existeixi i creixi, que augmenti, que no s'amagui, olé. El més preocupant i perillós és el silenci de la resta d'espanyols que assisteixen impàvids a la seva expressió descarnada. Com si la intolerància es pogués controlar. Com si una vegada fora el dentífric pogués tornar endins. ¿Recorden Pablo Iglesias a l'estació de Sants o l'escrache' a Mónica Oltra? Deu ser que també són catalans.