L'Estat vol brega

No és la jutge Carmen Lamela, que també. És el fiscal, i el fiscal és el Govern. Estira-i-arronses, que si Mariano Rajoy no volia, que si Soraya Sáenz de Santamaría tampoc. Mentides. Espanya està en mans de l’autoritarisme i l’estultícia, i s’ha de ser generós per quedar-se en aquests adjectius. Tots els estats tenen vergonyes, moments de la seva història en què decideixen fer ús de la immoralitat per fer front a riscos que consideren inassumibles. El GAL dels socialistes en els any 80 va ser un d’aquells moments d’oprobi estatal. Ara el desvergonyiment encanona el pacífic independentisme català. Si s’han de trencar les costures de la justícia es fa. Raó d’Estat. Primer s’empresona Jordi Sànchez i Jordi Cuixart amb una interlocutòria judicial de vergonya aliena i ara es fica a la presó el Govern (sí, ¡Govern!) sense ni tan sols donar-los temps a organitzar la seva defensa. L’Audiència Nacional va canviar de nom amb l’arribada de la democràcia, però continua sent el Tribunal d’Ordre Públic d’infaust record. Vergonya.

L’Estat vol brega. És igual si és una part o és el tot. El que importa és que van guanyant els que pensen que per doblegar definitivament el sobiranisme convé portar les coses fins al límit i provocar així escenaris de violència que legitimin l’acció repressora de l’Estat. Volen tractar l’independentisme com es tracta el terrorisme. No, pitjor. Espanya va seure amb governs socialistes i populars a parlar amb els etarres. Sí, a parlar. Amb els independentistes, no. Temen més els pacifistes que les pistoles. Per això escullen la humiliació, la venjança, la porra i la presó. Per veure si als gandhistes de l’estelada se’ls acaba la paciència i comencen a donar excuses per ser tractats com a violents extremistes. Si el 155 entra com un ganivet en mantega calenta caldrà jugar noves cartes per aconseguir l’objectiu. ¿I si fiquem mig Govern a la presó i l’altre mig de seguida que Bèlgica ens concedeixi el permís?

El balanç de danys de l’estratègia sobiranista en els últims temps és enorme. L’autocrítica és necessària en el camp independentista. La primera obligació d’un generalat és saber amb què compta i a qui té al davant quan defineix la seva estratègia. Però res del que ha fet malament l’independentisme institucional i social justifica la impunitat bàrbara amb què actua l’Estat. En aquesta història hi ha un feble i un fort. Hi ha qui pega i qui rep. Qui dorm a la presó i qui celebrarà amb un rostit haver donat satisfacció al sector més ultra de la política espanyola.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Solució trencada

L’Estat es va carregar ahir la solució de les eleccions. Va embrutar encara més el tauler de joc català. Es va abonar a l’estratègia de com més malament, millor i va demostrar que els seus dirigents polítics mentien quan afirmaven que haurien de fer allò que no volien fer. No és veritat. Fan just el que desitjaven fer des de fa molt temps. Humiliar mig Catalunya ficant entre barrots els que molts encara consideren el seu legítim govern. No són polítics, són guerrers que han fet oposicions a buròcrates. Els falta cremar la terra i cobrir-la de sal. Ho faran il·legalitzant candidatures. Però sàpiguen que hi ha llavors i temps de sobres.