República catalana

Dijous passat Mariano Rajoy va tenir davant seu el que, de manera cursi, ara es diu una «finestra d’oportunitat». Després de dies de mediació i de pressions fortíssimes sobre el president Puigdemont, s’obria un escenari de negociació concret: no formalització de la declaració d’independència, eleccions i retirada del 155. Si Rajoy hagués acceptat públicament el pacte, hauria aconseguit trencar la unitat política i social del sobiranisme, alhora que guanyava credibilitat davant l’opinió pública internacional. És a dir, hauria guanyat. No per 10 a 0, però hauria guanyat al preu de pactar. Però no. La cultura política del nacionalisme espanyol hegemònic necessita humiliar. Entre les 10 del matí i les 3 del migdia Puigdemont va rebre senyals prou clars i prou directes que la mediació d’Urkullu (coneguda per Juncker) no tenia cap aval ferm de l’altra banda. Rivera, competint amb l’ala més dura del PP, volia rendició. Rajoy hauria pogut abraçar-se al PSOE, tirar pel dret i agafar la iniciativa política gestionant el pacte. Sí, però no hauria estat ell. Definitivament, aquest home és més previsible que la pluja de primavera.

Blocs endurits

I en les hores següents les línies de força electromagnètiques s’han modificat. El fracàs de la mediació ha endurit la posició del bloc dinàstic, però també ha renovat i reforçat la cadena de complicitats en el bloc sobiranista català. La repressió anunciada encara la vitaminarà més. I la proclamació de la República catalana té uns efectes demiúrgics que la política espanyola sembla ignorar. És cert que, aplicat el 155, la Generalitat no podrà garantir el control del territori i de les estructures d’estat. En un primer moment, tampoc hi haurà reconeixements internacionals de la nova República. Tot és altament incert. Però agradi o no, Catalunya és una nació. La societat civil catalana està prou travada per fer impossible la governació autoritària a distància. Ras i curt, en la seva literalitat, el 155 és inaplicable i els intents de fer-ho efectiu poden tenir unes conseqüències insuportables per a l’estabilitat política i econòmica. Per això Rajoy ha convocat eleccions immediates. El paper és molt sofert, però encara que els advocats d’Estat transvestits de polítics decretin que el sol ha de sortir per l’oest, les lleis de la física són rematadament tossudes. La cartografia del moment polític és molt complexa. Tusk ha posat límits estètics a la repressió i Draghi afirma que «la crisi catalana és significativa». En definitiva, la política repressiva del govern Rajoy a Catalunya ja és una amenaça real per a l’estabilitat de l’euro. Davant la societat catalana, l’Estat espanyol es presenta com un gegant. Però com el gegant Goliat té turmells de vidre, psicomotricitat rígida i visió enterbolida. La seva força es fonamenta en la representació ostentosa de poder i en la por de l’adversari. Comunicació simbòlica intimidadora. Però, en absència de por, el gegant és vulnerable més enllà de l’aparença. Activant l’article 155, el bloc dinàstic ha liquidat el règim del 78. Catalunya ja és republicana.