IDEES

Tu també podries tocar amb Sinatra

1
Es llegeix en minuts
Tu també podries tocar amb Sinatra

El destí de la història impulsa els poderosos i els victoriosos. Però, a vegades, portat per un estrany humor, es posa als peus d’algun indolent.

No estic insultant, encara que ho podria fer, polítics actuals. Si rescato aquesta frase de Stefan Zweig és perquè arrenca l’In-Edit, un festival que, entre moltes virtuts, té la d’escollir pel·lícules que parlen no només d’aquelles estrelles que apareixen a les enciclopèdies musicals, sinó de tots aquells altres personatges ocults que podrien protagonitzar novel·les. Justícia poètica per a tots ells, que són una mica nosaltres.

Aquest any estrenen un documental sobre Jesús Moreno, el pianista que sempre era a tot arreu. El podies trobar a bord de Las Golondrinas barcelonines carregant gramoles per escoltar discos de jazz, viatjant a Cuba per debutar al Tropicana de Batista, obrint un Hilton a Teheran, compartint taules i gravacions amb Edith Piaf, Dizzy Gillespie, Sinatra, Pau Casals o Serrat.

Notícies relacionades

La seva història, guiada pels atzars de la història, em recorda personatges pròxims: aquell familiar que va perdre una vaca i, per por que el renyessin, va començar a caminar, va acabar a la Corunya, es va colar com a polissó en un vaixell i va aparèixer a Ellis Island, per treballar a les duanes controlades per Lucky Luciano durant anys i tornar de Nova York parlant un gallec amb sospitós accent italià. O aquell que va treballar a la sastreria principal de l’Havana, o el que va arribar directe de l’aldea sense llum als neons de la capital cubana per guanyar-se el rom com a taxista (ell, que mai havia conduït).

En una ocasió em va tocar ser jurat de l’In-Edit. No ens posàvem d’acord i allò començava a semblar Dotze homes sense pietat, jo enrocat en la meva opció i aquella dona que podria estar sabotejant la votació per assegurar-se una altra ronda gratis. Cristian, el director, ens animava a debatre sense presses, com si ens preníem 155 gintònics, i finalment va guanyar la història de Bill Withers, soulman que va renunciar de cop i volta a la fama, que va elegir ser humà per sobre de ser estrella. Un altre exemple que, va escriure Montaigne, «la vida del Cèsar no és, per a nosaltres, més exemplar que la nostra».