Anar al contingut

Efectes sociopolítics de l'ensenyament

Escola i identitat nacional

JOSEP GARCIA

Escola i identitat nacional

María José Hierro

El paper nacionalitzador del sistema educatiu català és molt més reduït del que molts ens volen fer creure

El debat sobre la capacitat que té l’escola per inculcar una identitat nacional no és una qüestió que només preocupa els polítics. Treballs clàssics sobre nacionalisme han destacat el paper històric de l’escola en la promoció d’una consciència nacional. Investigacions més recents han defensat, a més a més, que l’escola contribueix a modelar la identificació nacional dels individus. Aquest argument s’ha aplicat a contextos en què la transferència de competències ha permès que governs regionals disposin dels dos principals agents de socialització (escola i televisió) per fomentar la identitat regional (en detriment de la identitat nacional). En tots aquests treballs sembla existir ampli consens sobre la capacitat nacionalitzadora de l’escola.
    

Efectivament, el currículum de l’escola i, en particular, el currículum d’assignatures com Història o Llengua, que s’imparteixen en l’ensenyament obligatori, tenen una significativa càrrega nacional. L’adoctrinament i l’exposició serien els mitjans a través dels quals l’escola inculca en els alumnes aquests sentiments. No obstant, la idea generalitzada que l’escola nacionalitza ha de ser matisada. Tal com han explicat Keith A. Darden i Laia Balcells, la primera generació alfabetitzada va ser també l’única generació nacionalitzada per l’escola. En l’època en què l’educació es va generalitzar, l’escola competia amb uns pares analfabets que no qüestionava les ensenyances que els seus fills rebien. L’escola va tenir, en aquell moment, un paper decisiu. No obstant, a partir de llavors, els pares es van convertir en el principal agent de transmissió de la identitat nacional.

En aquest debat, Oriol Aspachs-Bracons, Irma Clots-Figueras, Joan Costa-Font i Paolo Masella han comparat en un treball conjunt els efectes dels models educatius que es van implantar al mateix temps a Catalunya i el País Basc. D’acord amb aquests autors, l’educació obligatòria en català ha fet que els individus que es van veure afectats per la reforma (i han estat més anys a l’escola) tinguin més probabilitat d’identificar-se com a més catalans. Al País Basc, no obstant, aquest efecte no s’hauria produït perquè el model educatiu basc permet que els pares elegeixin escola (cosa que anul·la l’efecte de l’escola). No obstant, la influència del centre escolar sobre la identificació a Catalunya és més reduïda quan es té en compte el barri on es viu i la identificació dels pares. La població catalana és d’orígens heterogenis a causa fonamentalment de la immigració que es va produir entre mitjans dels 40 i mitjans dels 70. Com passa amb tots els processos migratoris, la majoria d’aquests immigrants es van concentrar en determinats barris i àrees de Catalunya. Per tant, quan els seus fills van començar a anar al col·legi es van trobar que els seus companys tenien el mateix perfil.
    

Per un altre costat, molts pares catalans volien garantir-se l’ensenyament en català dels seus fills. En els primers anys de la reforma, això no estava del tot garantit ja que la implantació del model educatiu d’immersió lingüística es va realitzar de forma incremental i va dependre, en bona part, del perfil sociodemogràfic de professors i alumnes. Com a conseqüència, molts pares catalans van optar per escoles catalanistes.

La combinació de la segregació residencial i l’autoselecció ha fet que el suposat paper nacionalitzador de l’escola catalana sigui molt més reduït del que ens volen fer creure. I això és així perquè aquests dos mecanismes fan que els nens acabin tenint contacte a l’escola amb altres nens que s’assemblen a ells i que tenen, per tant, uns pares amb uns sentiments d’identificació nacional similars. Els nens porten a l’escola els sentiments d’identificació que mamen a casa seva. 
    

La meva pròpia investigació amb dades del Panel de Desigualtats de la Fundació Jaume Bofill confirma aquest argument. Només en aquells barris en què els fills d’immigrants es troben en minoria, els anys d’escola semblen influir positivament la probabilitat d’identificar-se com a més català que espanyol. Es podria pensar també que el que juga aquí un paper determinant és el contacte més gran entre nens i nenes de diferents procedències i no tant el contingut del que s’ensenya o l’ensenyament en català.