Anar al contingut

Debat independentista

Mario Vargas Llosa, escriptor peruà i premi Nobel de literatura; Josep Borrell, exministre socialista i expresident del Parlament Europeu, i Carlos Jiménez Villarejo, exfiscal i eurodiputat per Podem.

JULIA PEREZ / ACN

La democràcia ha de ser més que una pel·lícula fina que s'estén sobre la superfície. Ha de ser profunditat i raonament

Aquests dies s’ha forçat la màquina fins a uns límits d’exageració que van més enllà de la discrepància política i entren en el terreny de la irracionalitat. Per exemple: l’arenga contra el nacionalisme de Vargas Llosa, l’«herència lamentable del pitjor romanticisme», va ser proclamada enmig d’un mar de banderes que exalçaven el nacionalisme i d’unes altres que portaven el nacionalisme als extrems. Tenia raó, perquè és cert que aquest tipus de nacionalisme, excloent i totalitari, ha generat «guerres, sang i cadàvers». Però ¿que no veia Vargas Llosa que, en blasmar contra la ideologia que convoca la pertinença al grup com a bé superior, sota insígnies que apel·laven a la unitat de la pàtria, s’estava contradient, que les paraules no s’avenien a les demostracions en directe del fervor nacional?

Després va venir Cercas i va dir que equiparava «l’atac a la legalitat democràtica» amb el cop de Franco del 1936. «En aquell moment va ser amb tancs; ara, no». La debilitat de l’argument rau justament en aquesta distinció, que no és menor sinó ontològica. Si no hi ha tancs, ¿de quines armes parlem? ¿Del desig democràtic, de la força moral, de la convicció pacífica? Aquestes exageracions fan que em rebel·li. Però sobretot m’entristeixen. Perquè no es fonamenten en un discurs seriós. I perquè la democràcia ha de ser més que una pel·lícula fina que s’estén sobre la superfície. Ha de ser profunditat, raonament, fondària.