La debilitat més gran de l'independentisme

Josep Borrell diu que amb un argument difícil de batre i de debatre (el dret a decidir) s’ha creat un estat d’opinió difícil de desmuntar. Tan difícil de desmuntar que han passat més de cinc anys des que el procés es va posar en marxa i ens trobem ara en el que els que van minimitzar el problema des del principi auguren com el final.

El president Carles Puigdemont ha de respondre avui al requeriment enviat pel Govern del PP mitjançant el qual Mariano Rajoy va passar, amb una maniobra intel·ligent i una pregunta gallega (digui si ha declarat o no la independència), la pilota al camp de la Generalitat. És molt possible que Puigdemont respongui amb ambigüitat i també que Rajoy no accepti una resposta no inequívoca, i, per tant, activi el mecanisme per aplicar l’article 155 de la Constitució i Catalunya perdi bona part de l’autogovern de què gaudeix des de fa gairebé 40 anys.

Però, passi el que passi, no serà la batalla final perquè, al contrari, l’aplicació del 155 pot desencadenar reaccions imprevisibles dins de la cadena acció-reacció-acció que els mentors del procés estimulen. Un d’aquests mentors, Artur Mas, després de passar-se l’últim any agitant des de l’ombra les mesures més radicals, sembla que ara ha canviat el seu ofici de piròman pel de bomber i aconsella al seu successor en públic i en privat que no cremi les naus amb la declaració unilateral d’independència efectiva.

El nou paper de Mas reforça la tesi dels que  sostenien que l’estratègia d’alguns dirigents del processisme consistia a provocar com més millor per incitar una reacció autoritària de l’Estat que entelés la seva imatge democràtica i negociar en aquell moment. Mas té raó quan afirma ara que la independència real no és possible sense reconeixement i suport internacionals, però això ja ho sabia quan encoratjava el radicalisme, de manera que la seva estratègia mentidera ha quedat al descobert.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El reconeixement internacional és una de les grans debilitats del procés cap a la independència, però encara n’hi ha una altra de més gran, que ni tots els politòlegs catalans de Princeton i Colúmbia junts són capaços d’ocultar per més que escriguin articles quilomètrics en els quals asseguren que la repressió policial reforça la legitimitat del referèndum de l’1-O, la il·legalitat i el desenvolupament fraudulent dels quals, pper descomptat, no admeten.

Aquesta debilitat és la falta de majoria social per declarar la independència. No n’hi va haver ni el 9-N del 2014 ni el 27-S del 2015 ni l’1-O del 2017, ni, per tant, tampoc el mandat democràtic que Oriol Junqueras tant al·lega. Amb una majoria social àmplia i sostinguda a les urnes, la independència de Catalunya seguiria sent difícil per les circumstàncies econòmiques (la fugida d’empreses és una variable transcendental amb la qual el secessionisme no comptava) i per la situació internacional (fragmentar un país membre de la UE és per ara inconcebible, com va recordar Jean-Claude Juncker), però en aquest cas, només en aquest cas, el conflicte podria ser ingovernable.