El gran certamen literari mundial

La vaca a la fira de la llet

Després de 22 anys de dedicar-me en exclusiva a escriure ficció, he estat per primera vegada a la fira de Frankfurt i els puc assegurar que no hi tornaré

4
Es llegeix en minuts
La vaca a la fira de la llet

El 1861 es va publicar a Anglaterra Mrs Beeton Cook­book, un llibre de cuina de 1.112 pàgines, amb 900 receptes. El seu mèrit, gens original –ja que transcrivia receptes de llibres anteriors, com les de la pionera Elisabet Acton–, va ser presentar les receptes d’una manera fàcil i entenedora per a qualsevol cuinera, amb o sense experiència. Se’n van vendre en un parell de mesos 60.000 exemplars i en menys d’una dècada es van superar els dos milions.

    

Si els Beeton, el matrimoni d’editors que va compilar i va publicar el llibre, visquessin avui, aquesta setmana haurien passat molt temps al hall 3.1 de la Buchmesse de Frankfurt, la fira del llibre més important del món, i els hauria anat bé. Els situo en aquell pavelló perquè és on es donen cita els editors de llibres de cuina, que fins no fa tant van tenir a París la seva fira temàtica pròpia i que fa a penes tres anys es van fondre amb el gegant alemany per raons fàctiques i comercials. Per si no ho saben: els llibres de cuina són els que més es venen a tot el món, encara que també són els que menys es llegeixen, una curiosa dada que potser podran cotejar amb la seva pròpia experiència: ¿quants llibres de cuina tenen a la llibreria i quantes vegades els han fet servir?

    

Aquesta setmana jo també he passat alguna estona al hall 3.1 de la fira de Frankfurt. I al 5.1, on eren els editors catalans i espanyols. I al 6.3, on hi havia les agents literàries. I en molts altres, on hi havia editors a qui no havia vist mai. Ha sigut la meva primera fira de Frankfurt, després de 22 anys de dedicar-me en exclusiva a escriure ficció, i els puc assegurar que també serà l’última.

No és que no m’ho hagi passat bé. He vist amics, he saludat editors d’aquí i d’allà, he xerrat pels colzes en diversos idiomes, he passejat entre llibres, he sigut convidada a sopars i còctels, he vist persones de tots els colors parlar en tots els idiomes d’autors i títols, com si no hi hagués res més al món... També he aplaudit i admirat el discurs d’inauguració d’Angela Merkel, en què va defensar els creadors i va recordar que el llibre és «un tresor i, com totes les coses belles del món, té el seu preu» i, per tant, no s’ha de robar ni piratejar (cosa que vol dir que el seu govern persegueix tals pràctiques. Quina enveja de governants, per déu, i mirin que no soc gens envejosa). Cadascuna de les coses que acabo d’enumerar justifica per si mateixa un viatge a Frankfurt. Però hi insisteixo: no hi tornaré mai més.

    

Imaginin-se una vaca amb capacitat de raciocini a qui conviden a la fira dels lleters més gran del planeta. Al principi, se sentiria feliç del seu protagonisme. Li agradaria poder opinar, conèixer els uns i els altres. Aviat s’adonaria que els lleters tenen pressa. Són aquí per comprar i vendre com més llet millor. Les seves cites són breus, no com a la vaca li agradaria que fossin.

A més, tots els lleters es coneixen, i saben què busquen i on trobar-ho. No els interessa el que opina la vaca. És més, preferirien poder parlar sense tenir-la al davant. A les cites, els lleters parlen una mica de si mateixos, comenten alguna cosa del mercat, molt de política, i el temps restant el dediquen a parlar de la llet. Van al gra. No s’assemblen als mercaders sensibles que havia somiat la vaca, gent capaç de valorar els seus esforços i la seva dedicació, que ponderés la seva llet (a l’alça, és clar) respecte a d’altres. No. Els mercaders necessiten llet per a tots els paladars i no estan per a sofisticacions. En les seves reunions, despatxen l’assumpte en dues frases i passen a la vaca següent, en la qual s’aturen el mateix temps o potser encara menys. Després parlen del preu. La vaca, no cal dir-ho, no és preguntada. Ells no poden córrer riscos. L’any que ve hauran de tornar a ser aquí, amb més llet per vendre i comprar. Es tanquen uns tractes, se’n descarten d’altres. La vaca pateix mentre es pregunta si serà la seva llet l’escollida.

Hi ha molta competència i moltes manies. Hi ha mercaders que ni tan sols saben que hi ha vaques gregues, per exemple. Les anglosaxones són moltes i fecundes, donen formatges molt buscats, que estan de moda. Tothom vol un formatge anglès. No perquè sigui millor, sinó perquè és anglès. Se’n paguen autèntiques milionades. S’organitzen subhastes. Es diu que hi ha qui en paga dos milions d’euros. Totes les vaques, menys la que va produir el formatge, es desil·lusionen. Les vaques desil·lusionades donen pitjor llet. Algunes es prometen a si mateixes fer un formatge idèntic al de la vaca anglosaxona.

Notícies relacionades

    

En aquesta faula dominical –suposo que ja ho deuen haver endevinat– jo soc la vaca. Ja no tinc edat d’espantar-me i, evidentment, aquesta visita a Frankfurt no m’influirà de cap manera. Sé com va la cosa. Però prefereixo no veure-ho. Per això no hi tornaré mai més. La vaca i jo estem molt més bé a casa, fent la nostra. 

Temes:

Llibres