Política, emoció, sentiment

Després de l'1-O molts catalans estàvem esgotats. Feia unes setmanes que s'havia entrat en una accelerada dialèctica que ens predisposava a viure amb inusitada intensitat la jornada. Per a colofó, el mateix dia de la votació vam assistir a una violència física i simbòlica molt impactant que la va redoblar. 

Una emoció és la reacció que el cervell dona a un determinat estímul extern (vist, sentit i ensumat) o intern (pensat, recordat). És una resposta immediata, sobtada, que de manera transitòria copa completament l'estat psicològic. L'última jugada d'un partit, la comunicació del resultat d'un examen o abans de dir «sí, ho vull» són emocionants tràngols en què no existeix més perspectiva que la del present. El tremendisme tenyeix completament l'experiència: o blanc o negre.

Una urgència immediata que estreny la perspectiva 

Si la política és la gestió de les complexitats de la vida ciutadana, dels seus anhels i les seves contradiccions, no hauria d'abusar de les emocions. Primer, perquè hi ha pocs moments realment absoluts on és inevitable que les emocions bàsiques entrin en joc (tristesa, ira, por, alegria) per assegurar la supervivència. Segon, perquè fer política a partir de l'emoció exigeix generar emoció rere emoció, un sobresalt rere l'altre, generant una sensació d'immediata urgència que angosta la perspectiva. I tercer, perquè es gesta una bomba de rellotgeria que en ocasions pot ser difícil de controlar, sobretot quan es fomenten les emocions negatives en relació amb l'altre.

Això no significa que hàgim de reprimir la resposta emocional en la gestió dels conflictes. Al revés. Però juntament amb l'emoció, la neuropsicologia parla de sentiment, que contempla com la suma combinatòria d'emoció i pensament. És l'experiència individual elaborada d'una resposta emocional, la interpretació personal desenvolupada a partir d'un seguit de sensacions. Els sentiments transcendeixen el rampell emocional i es prolonguen en el temps, projectant la perspectiva present al futur.

Obrir la porta a la deliberació

A diferència de les emocions, per a la política els sentiments poden ser un bon aliat. Ens movem en els terrenys de l'angoixa, l'empatia o l'amor, així que els relats de convivència no poden obviar aquesta faceta tan nuclear de la nostra condició. Amb els sentiments, a més, es pot dialogar, personalment i col·lectivament, perquè hi interfereix el pensament i la capacitat discursiva. Són relatius, així que es poden contrastar, i és més fàcil que un pugui posar-se al lloc de l'altre. És clar que també són menys efectius a l'hora de generar un moment cabdal i respostes populars més homogènies que puguin oferir un determinat rèdit electoral. Obren la porta a la deliberació.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La política s'ha de fer amb cap, deia Max Weber (1864-1920). Per això afegia que els professionals de la política han de conjugar les seves conviccions personals i polítiques amb la responsabilitat d'administrar bé la convivència. Fer una altra cosa seria entregar-se a la pròpia vanitat, el pitjor perill del servei públic, a més d'una temerària irresponsabilitat.