El trist desallotjament dels difunts

Un nicho és l'última casa del difunt. Una petita casa compartida per estimats parents

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp40139207 barcelona 20170916 derrumbe de varios nichos en el cementeri171006175915

zentauroepp40139207 barcelona 20170916 derrumbe de varios nichos en el cementeri171006175915

Potser seria una frase tristament inoportuna dir que els cementiris també es moren. Sembla més discret, i més realista, dir que els cementiris envelleixen. És el que ha passat en una zona del cementiri de Montjuïc. S’ha produït un ensorrament de nínxols. És trist, perquè un nínxol és l’última casa que haurà tingut el difunt. Una petita casa compartida, en molts casos, per modestos i estimats parents.

Els panteons, els sepulcres importants, les sòlides làpides sobre un túmul, és difícil que pateixin una destrucció. Alguns busca-raons podrien fer una protesta sobre la desigualtat mortuòria des del punt de vista social.

Diuen que les víctimes de la destrucció de nínxols feia poc –relativament– que havien estat enterrades. I de cop em ve un pensament que m’esgarrifa. En alguns casos, penso, encara era possible reconèixer alguns trets facials d’un difunt. Ignoro la rapidesa amb la qual actua la descomposició, que variarà, suposo, segons l’aire ambiental. Però es poden haver retrobat, ni que sigui mínimament, indicis del que va ser una cara que havia estat al nostre costat... ¿Què se n’ha fet dels petons?

Notícies relacionades

Al llarg dels meus viatges a peu he trobat diversos cementiris. Sempre m’hi he aturat. He passat entre les tombes, he llegit els noms dels difunts. Cognoms repetits, els d’una família. He vist rams de flors encara frescos, i d’altres d’assecats des de feia temps. També he vist, en un cementiri de poble, una dona que escombrava les fulles mortes. Cantussejava discretament una cançó. Em va preguntar, potser perquè em veia indecís, si buscava algun nínxol.

No recordo, ara, quin cantant francès va escriure: «Les fulles mortes que s’amunteguen quan són cridades...» Però potser l’avís funerari que més m’ha impressionat el vaig descobrir al País Basc. Jo anava caminant i em vaig trobar amb aquest rètol penjat a la reixa d’un cementiri: «Otoiz ba eta geroarte». Em saludava i em deia: «Una pregària i a reveure». 

Temes:

Cementiris