Anar al contingut

El pacte d'Estat contra el masclisme

Comença el repte

Comença el repte

Marta Roqueta

L'acord polític sobre la violència contra la dona no insta a una reflexió profunda del fenomen

El pacte d’Estat contra la violència de gènere és un acord de mínims que arriba tard. La seva llum verda amb ampli consens al Congrés ha de ser motiu de celebració, però el seu èxit es mesurarà a partir d’ara, quan comenci a implementar-se. Serveixi d’exemple el seu finançament. Es destinaran mil milions d’euros en cinc anys, a repartir entre Govern, comunitats autònomes i ajuntaments, per desplegar les seves més de 200 mesures. No obstant, si es prorroguessin els Pressupostos del 2017, les partides destinades per a l’any que ve quedarien en l’aire.

Un aspecte positiu és que el pacte insta a tenir en compte la situació de les dones que viuen en l’àmbit rural, de les dones grans i de les que pateixen alguna discapacitat, així com de les dones racialitzades o migrants. A més a més, s’aborda la violència masclista entre els joves. També es reconeixen com a violència de gènere no només la que succeeix en l’àmbit de la parella, com fins ara, sinó aquelles incloses en el Conveni d’Istanbul, com l’assetjament sexual, la violació, la violència comesa en nom de l’honor, els matrimonis forçosos o la mutilació genital femenina. No obstant, tal com han assenyalat diputades de Podem i Compromís, al pacte li falta un enfocament integral per abordar totes aquestes violències, així com la seva definició clara i inclusió dins de la legislació estatal.

Coincideixo amb Marta Sorlí, diputada de Compromís, i Miguel Lorente, exdelegat del Govern per a la violència de gènere, que l’acord segueix sense tenir una perspectiva feminista que busqui transformar una societat masclista, i no gestionar la seva conseqüència més extrema, la violència contra les dones. 

La paraula masclisme només apareix com una cosa a tractar en assignatures específiques durant les etapes educatives, i el sexisme, com una cosa a evitar principalment en publicitat i en els mitjans audiovisuals. El pacte, doncs, no insta a una reflexió profunda sobre per què existeixen i com es perpetuen.

Això no és intranscendent, influeix en l’enfocament de les mesures a prendre. Aquest estiu, diversos mitjans de comunicació es van fer ressò d’un informe que estava preparant el Ministeri de l’Interior que pretenia respondre per què els homes maten les dones. La investigació presentava la majoria dels casos analitzats com fets sense cap mena d’explicació, puntuals, sense tenir en compte el conjunt de violències masclistes que propicien que un home decideixi matar la seva parella.

Cal recordar que el pacte no és una llei i que la seva execució no està del tot garantida. Algunes de les seves propostes ja apareixen a la llei orgànica del 2004 de Mesures de Protecció Integral contra La Violència de Gènere, així com en lleis autonòmiques. L’experiència amb la llei del 2004 i, en el cas de Catalunya, amb la llei sobre violència masclista del 2008 i la llei d’igualtat del 2015, és que el verdader repte rau en com es tradueix el compromís polític en el dia a dia de les institucions i organitzacions implicades, a nivell estatal, autonòmic i local. Costa de desplegar aquestes lleis i coordinar els serveis i accions que se’n deriven. En altres casos, és difícil trobar actors que els liderin, així com pressupost per finançar-los.

A més a més, aquestes lleis acostumen a trobar el rebuig, o aixecar suspicàcies, entre algunes de les persones encarregades de fer-les efectives. A aquest fet cal sumar-hi la difícil tasca de sensibilitzar la població sobre un conjunt d’idees i comportaments, el masclisme, que encara no acaben de percebre’s com a problemàtics, perquè els hem assumit com a naturals i, fins a cert punt, desitjables per regir les relacions socials. Cosa que influeix no únicament en com la població (no) detecta el masclisme en el seu entorn, sinó en com accepta les mesures previstes per contrarestar-lo.

Degut a aquesta complexa situació, la professora de la University College London, Caren Levy, va determinar que perquè les polítiques d’igualtat fossin efectives, era necessari impulsar accions des dels àmbits comunitari, polític, professional i acadèmic. Un pacte d’Estat, i el seu corresponent pressupost, són dues de les accions que Levy va situar en el camp polític. Moltes de les mesures d’aquest pacte afecten la resta d’esferes definides per la professora. Caren Levy, però, destaca que, sense l’existència d’un treball en xarxa i un seguiment exhaustiu de totes les iniciatives, la lluita contra el masclisme no acostuma a anar més enllà del paper i de la voluntat aïllada d’algunes institucions i, sobretot, de les associacions de dones.