Simpatia pel feble

És habitual en la música pop tenir fans més joves que tu. No és tan fàcil aconseguir-ho quan tens més de 70 anys.

Mick Jagger va declarar al seu dia: «Preferiria estar mort a veure’m cantant 'Satisfaction' amb 55 anys». Bé, tots pequem de bocamolls: jo un dia, mentre prenia un Trinaranjus acompanyat del meu pare, que engolia una Voll-Damm, vaig mirar el meu refresc a la Bodega Alegría i li vaig assegurar que jo mai, però mai, mai, canviaria de beguda. Per un altre costat, el líder dels Stones supera l’edat marcada en dues dècades, així que no té per què donar explicacions: un home de mitjana edat comportant-se com un adolescent pot resultar una mica patètic, però el cas de Jagger ja és com l’avi excèntric que baixa a comprar el pa en pijama, ulleres de sol de muntura violeta i calçant les Reeebok the Pump del seu net. El patetisme ha mutat en heroisme.

Jagger sempre ha estat aquí. És com un pioner del 'photobomb' de grans esdeveniments: entre la seva detenció per possessió de drogues per intentar estigmatitzar el Londres contracultural dels anys 60 i Donald Trump movent el 'cucu' en els seus discursos amb 'You can’t always get what you want' han passat moltes coses. A ell, al món, també a tu.

 A 'Els Simpson' se’l representa amb gorreta de comptable i potser és aquesta una clau per entendre el seu olfacte per acaparar pla històric: va tocar al 90 al Berlín oriental, amb els totxos del mur encara calents, i també recentment a l’Havana, amb una Cuba en trànsit. Fins i tot ha olorat la torrada estelada i apareix per aquí tres dies abans de l’1-O. És probable que es pengés de l’espatlla de Napoleó a Waterloo, que animés a encendre el primer foc, que ballés al voltant de Trotski enarborant un piolet. Mira bé el teu àlbum familiar: pot ser que aparegui traient la llengua darrere del sacerdot en la teva primera comunió (allà, quan deia «lliura’ns de qualsevol pertorbació»), marcant morros i brandant l’espasa del pastís nupcial en el casament del teu cunyat o ballant en pla Tina Turner quan la teva mare et va enxampar masturbant-te.

En la meva vida sempre hi ha estat: quan la meva primera nòvia i jo ho vam deixar, ella solia trucar-me i respirar en pla Darth Vader sense parlar mentre sonava 'Angie' (segons ella, la nostra cançó); durant anys vaig portar cinturó blanc en honor a Brian Jones, i una vegada vaig vendre llaunes de cervesa a l’entrada d’un dels seus concerts.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

¿Saben aquella pel·lícula de Luis Buñuel en què uns burgesos no aconsegueixen sortir de casa durant hores i hores? Exacte: 'El ángel exterminador'. El cas de Jagger és just el contrari: no pot entrar-hi i la seva es titularia 'L’after exterminador'. Jagger és el que continua amb la corbata lligada al cap quan els nuvis del casament ja s’han divorciat, és el que proclama que la nit és jove quan els Donuts de la cafeteria ja s’han acabat, és el que crida «Mira mama, sense mans» caminant amb el seu caminador. I, malgrat els seus patrocinis constants i la seva voracitat fenícia i els preus absurds de les seves entrades, hi ha alguna cosa potent allà en una societat amb un culte tan gran a la joventut. No se li ha de demanar noves cançons, de la mateixa manera que prefereixes que el teu avi t’expliqui una altra vegada aventures dels maquis.

Fa temps que els Stones són més holograma que carn, més 'establishment' que rebel·lió i més encanteri que realitat: la bobina de hits es repeteix a la pantalla, així que l’acció ja no està allà dalt, sinó a baix, amb els febles, amb els que emmalalteixen i no tenen milions i encara converteixen el preu de l’entrada en pessetes per calcular si poden pagar-la, amb els que s’hipotequen per anar a veure’ls tocar: el taxista que porta 'Under my thumb' com a politò, la fornera que taral·leja 'Brown sugar', l’home del temps que crida 'Get out of my cloud', els que diuen Rollins i els que diuen Stones, els que els escolten i els que els senten, tu i jo i la resta que naixem, creixem, ens reproduïm, morim, desapareixem mentre Jagger corre per l’escenari com si la seva americana de lamé estigués en flames. Encara que fa temps que no cremi de veritat (si fos així ja s’hauria consumit), l’important és que els de baix disfruten amb el fulgor. Són ells els que l’encenen.