¡Plas, plas!

Un aplaudiment a tots els salvadors de les pàtries presents, futures o imaginàries. Felicitacions als que tenen somnis (¿humits?) imaginant-se el moment en què seran emmanillats o als que disfruten sentint-se guerrers triomfadors. Una ovació als que esperen que la presó els doni el martirologi perquè el poble abraci la seva causa i els que es freguen les mans imaginant el seu pas sota l’arc del triomf contemplant la humiliació de l’enemic. Una aclamació als que estan aconseguint que aquesta terra, tan ufana i tan superba, es vagi esquerdant. Als que juguen la seva partida sense importar-los que es trenquin amistats i amors. Als que apugen l’aposta ignorant no només el sentit comú, sinó també la decència. ¿Es pot apel·lar a la bondat sense semblar un extraterrestre, un estúpid o un hippy passat?

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

    

Mentrestant, els que no aplaudim, els que ens neguem a felicitar, ovacionar o aclamar els irresponsables d’una i altra mena, ens trontollen les determinacions, fins i tot les creences. Resistir-se a situar-se en un bàndol o altre et llença a les arenes movedisses. A expenses de la vergonya i el desengany que els uns i els altres provoquen. Fa por mirar el que ens espera. Ens endinsem en l’imperi de la llei i la rebel·lió dels carrers. Sembla que hi ha un pacte tàcit per posposar la política al 2-O. ¿Resistirem? Un últim aplaudiment a tots els que preteneu convertir aquesta setmana en un infern. ¿Què faríem sense vos­altres?