El conflicte no és pel referèndum

El conflicte polític entre Catalunya i Espanya ha entrat aquesta setmana en la fase d’escalada d’alta tensió. Una anàlisi a temps, desproveïda de components subjectius i amb les eines adequades, hauria evitat arribar a aquest punt. Des de l’àmbit acadèmic de l’anàlisi de conflictes, es recomana estudiar les arrels de l’enfrontament. Per a això, no és necessari (ni recomanable) arribar fins al 1714. Hem d’anar a les arrels del xoc d’objectius actuals. Si bé convé tenir al cap la història, aquesta pot suposar un obstacle més que no pas una ajuda per desencallar situacions prolongades (exemple d’això és el conflicte israelianopalestí).

Així doncs, l’ús instrumental que puguin fer els diferents actors polítics i les capes de motius, ofenses i acusacions que se solen donar en qualsevol conflicte latent, porten als objectius reals dels actors: si aquests objectius són contradictoris, som davant d’un conflicte. Si no ho són, no hi ha conflicte sinó falta de comunicació.

En aquest cas sembla bastant obvi que existeix aquesta confrontació, però tot i així és bo fer l’exercici: la contradicció no és referèndum sí o referèndum no. Això, en llenguatge d’anàlisi de conflictes, seria l’interès d’una part o el seu mitjà per arribar a  l’objectiu. L’objectiu en si és la possibilitat d’autogovernar-se, de decidir de manera autònoma el futur polític de Catalunya. I aquí és on xoquen els dos costats.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Per a Espanya, aquest escenari és inacceptable. Com a Estat, les decisions es prenen conjuntament segons els camins marcats i les normes establertes entre tots. Com a actor polític, Catalunya entén que aquestes normes establertes haurien de poder ser canviades i adaptades a altres escenaris si així es decideix. Òbviament, aquesta anàlisi és una simplificació i hi ha molts matisos a afegir-hi (com per exemple les majories al Parlament de Catalunya) però, sovint, en conflictes estancats, o que es veuen clarament complicats, és recomanable fer una anàlisi simplificada i al més abstracta possible per recordar als actors quina és la contradicció a la qual s’enfronten realment. Tenint això al cap, el Govern de la Generalitat té més marge de maniobra ja que, en última instància, l’1-O seria temporalment renunciable com a instrument si, a canvi, s’oferís la possibilitat d’un mecanisme reconegut i amb garanties de ser vinculant. 

Alternativa en condicions

En paral·lel, l’Estat podria evitar-se perfectament els últims esdeveniments de detencions, mobilitzacions i enfrontament passant per alt l’1 d’octubre, ja que no el reconeix com a vinculant i oferint una alternativa en condicions. Com que això ara mateix sembla poc factible, els dos costats es veuen atrapats per les expectatives dels seus propis sectors. Si ningú està disposat a negociar, aleshores correm el risc d’acabar en uns llimbs legals que deixin Catalunya en una situació de conflicte prolongat i d’estancament de la situació, davant una semiindependència de facto i un no reconeixement internacional.