Abolir o regular la prostitució, un espinós debat

Què s’ha de fer amb la prostitució és una qüestió que continua oberta i torna ara amb força. És un debat complex que, en cap cas, s’ha de prendre des del dogmatisme ni les posicions a priori. Desconec molts matisos. N’he parlat i discutit en grups feministes, amb companys acadèmics, en tertúlies polítiques, i continuo sense saber què opino respecte a això. Si el Govern es proposa portar aquest debat a l’arena parlamentària, només els que treballen, estudien, viuen o pateixen la prostitució haurien de parlar i la resta, escoltar. Així que, més que respostes, el que aquí els plantejo són els principals dubtes o espais de debat per fer.

L’oportunitat

Vivim un any d’especial tensió i polarització. A la tendència binària de la política espanyola se li uneix la conformació del primer Govern de coalició i, gairebé de manera immediata, arriba la pandèmia global. El to al Congrés i Senat arriba a la violència verbal i el populisme llueix amb esplendor en alguns –massa– discursos de ses senyories. Més enllà de la foto general, el principal escull aquí és que els dos partits de Govern no tenen una visió conjunta sobre la prostitució. Si bé el PSOE es declara majorment abolicionista, a Podem diuen no tenir encara una posició única així que el debat està obert. Donat que continuem gestionant la pandèmia i les seves conseqüències, moltes encara per venir, no sembla que hi hagi un ‘momentum’, una conjunció d’elements que difícilment poden tornar a coincidir per afavorir una decisió.  

L’adequació

Amb una senzilla recerca a internet, comprovem que tant associacions feministes com molts mitjans de comunicació tenen una posició definida, fixa i sense esquerdes. Si el que es porta al Congrés són aquestes posicions inamovibles, difícilment assistirem a un debat adequat. No hi haurà exposició d’arguments, valoració dels beneficis i costos, ni de les possibles conseqüències de cada opció. Tant la prohibició de la prostitució com la seva regulació afectarien de forma radical moltes vides. Cal escoltar associacions de treballadores sexuals, col·lectius que treballen el carrer, víctimes de tràfic i experts policials en organitzacions criminals de tràfic humà. El debat no pot ser, de nou, entre persones que opinem partint de criteris assumits sense coneixement real. ¿Què demanen les dones que treballen en la prostitució? ¿Què necessiten? ¿Es pot separar el client del bé que contracta quan aquest afecta la dignitat humana? ¿Com es poden atacar les estructures criminals que es lucren de l’explotació sexual? Si el debat no es planteja de forma adequada, qualsevol iniciativa legislativa que sorgeixi d’aquest serà, de nou, paper mullat.

La realitat

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Malgrat l’exposat, la realitat és més complexa sempre. Les organitzacions que treballen en l’àmbit de la prostitució saben que no hi ha un únic perfil. La majoria aclaparadora són dones, sí, però també hi ha homes i persones transsexuals i travestis. En aquesta radiografia, s’entrellacen més nivells de vulnerabilitat: origen ètnic i econòmic i educatiu. Si agafem, doncs, el mapa humà de la prostitució i separem perfils o col·lectius, podem anar a les arrels de cada problemàtica. Per exemple, apressen de forma radical mesures que donin suport a la inserció laboral de les persones ‘trans’, persones no binàries, persones transvestides. Hem avançat, sí, però moltes d’aquestes persones, que socialment percebem com a «diferents», continuen enfrontant unes taxes d’atur brutals. No poden accedir a feines en el sector serveis, pateixen discriminació en els processos de selecció i queden fora de qualsevol oportunitat. Assegurar i protegir l’accés laboral d’aquests col·lectius redueix la probabilitat d’acabar treballant en la prostitució. Prenguem un altre col·lectiu: dones migrants sense alta qualificació. Les arrels del problema seran de nou ser víctimes de violències interseccionals de les quals tots, activament o passivament, som partícips. 

Com veuran, no hi ha respostes aquí. El que hi ha són només més preguntes i disposició a aprendre i escoltar les respostes i així s’ha d’encarar el debat parlamentari, si es fa.