El meu últim article (per quan toqui)

No me’n vaig, però tal com va la 'fast'-promulgació de lleis, el millor és estar preparats per a la precipitació d’esdeveniments. No ens enganyem, l’ambient es vicia i s’enrareix. Últimament sovintegen les injúries, els insults, l’excés de ratafia mental i en alguns casos una sordidesa anònima i 'border line'. D’una banda, entendria per­fectament que el meu cap se servís en safata si es considera oportú, que per això hi som, tenim l’edat que tenim i faltaria més. Seria un honor, per cert, que el meu cap valgués per a alguna cosa per primera vegada en la vida. De l’altra, se serviria sense safata si entressin segons quins nous accionistes patris. Jo què sé. Com dic, no se sap mai. 

L’únic que podria molestar-me, encara que tan sols fos lleument, seria no poder escriure el meu últim article. L’escric avui i evito així el retard i la procrastinació. Vaja, que així ja estarà fet.

«Tot el que comença s’acaba i tot principi té un final. El final és en realitat un objectiu i mai una catàstrofe. Bé, gràcies als lectors i especialment als que han mostrat alguna afinitat amb els meus comentaris atropellats. En realitat, s’està més preparat per a la disconformitat àcida dels crítics que per a la bona fe i l’afecte de l’aprovació.  En el reconeixement positiu sempre hi gravita el dubte de  saber si un està realment a l’alçada del beneplàcit. Gràcies. 

Agraeixo igualment els arguments i criteris contraris de tants lectors que amb les seves aportacions han enriquit extraordinàriament el nostre treball. Gran nivell i formació. Gràcies.

Als altres, als hiperventilats de sempre, felicitats i que els fats no us permetin abandonar mai el fosc laberint de la vostra fúria. Matussera sevícia. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

En el meu últim article m’agradaria una mica d’història. Vet aquí una petita pinzellada del Parlament de Catalunya en la sessió del 5 de maig de 1936. La Generalitat, reinstaurada, i Companys, de nou president. Fent referència als fets del 6 d’octubre de 1934, quan Companys va proclamar l’Estat Català, el diputat Simó i Bofarull va dir: ‘Va fracassar la revolució extralegal; va fracassar per excés de quixotisme, aquell quixotisme tan encantador i pueril que ens hi va portar, convençuts que faríem l’Arcàdia només amb unes quantes lleis, i el que no va espatllar aquest quixotisme inocentíssim ho va espatllar la intoxicació de juridicitat dels altres’. 'Vintage' pur».

Plomes substitutes

Espero que la meva defunció periodística serveixi perquè noves fornades de joves li donin un altre aire a això d’escriure. Per cert, que seria memorable poder escollir el meu propi substitut entre les plomes potencials d’aquests nous i trepidants moments històrics. ¿Forcadell? ¿Rull? ¡N’hi ha tants! De moment, em quedo.