Turisme i sostenibilitat: ¿quin model?

L’estiu començava amb una important polèmica sobre el model de turisme a Barcelona i Catalunya. La situació es va crispar a partir dels incidents perpetrats per Arran però més enllà del debat concret sobre aquests fets, es va començar a evidenciar la insostenible situació actual i la necessitat d’aprofundir en el xoc d’interessos diversos que es juguen en el negoci del turisme i la convivència ciutadana.

Entretodos

Título del tema (Auto)

Subtítulo del tema (Auto)

    

Malauradament el 17-A va fer miques la possibilitat d’entomar  qualsevol altra qüestió que no fos el tràgic atemptat. Ara com ara és difícil posar en qüestió el turisme a la nostra ciutat després de tot el patiment viscut les últimes setmanes. Amb la voluntat de tornar a la normalitat miraré de reprendre el discurs allà on el vam deixar entenent-ho com un tribut a la vida que continua i continuarà bategant a Barcelona.

Ens trobem davant d’un difícil equilibri entre el model de negoci del turisme que, sens dubte, aporta riquesa a la ciutat i la sostenibilitat de la vida ciutadana. Un punt de vista que inclogui la perspectiva de gènere pot afegir alguns elements al discurs. La nostra ciutat fa molts anys que està derivant cap a un servilisme turístic; d’una banda passant per sobre del benestar de la ciutadania que hi viu i, de l’altra, contribuint a la precarització laboral de les persones que treballen en el sector, que són majoritàriament dones. 

    

Pel que fa al primer aspecte constatem que les diverses opcions polítiques que han tingut oportunitat de governar en els darrers anys, malgrat que s’han fet alguns esforços importants, no han aconseguit posar límits a la massificació turística de zones cada cop més àmplies de Barcelona. Caldria doncs promoure la integració del turisme dins la vida de la ciutat contribuint a desenvolupar un model turístic responsable. El nou govern municipal s’ha destacat, entre altres aspectes, per la seva voluntat de posar la vida de les persones en el centre de les polítiques i del model de ciutat i la reflexió sobre el turisme no n’ha de ser una excepció. 

    

La mirada feminista ha contribuït substantivament a impulsar mesures per fer de Barcelona una ciutat més vivible per a la seva ciutadania. Si bé és cert que actualment s’estan portant a terme controls regulars sobre l’estatus legal dels pisos turístics i altres mesures, crec que caldria incorporar de forma transversal l’impacte del turisme en totes les polítiques d’humanització de la ciutat: mobiliari urbà insuficient per poder descansar i gaudir de la ciutat, accessibilitat i capacitat del transport públic per absorbir tota la ciutadania que ho requereix, concentració d’establiments exclusivament turístics en determinades zones, desaparició d’establiments per a les compres quotidianes en determinats barris,  activitats d’oci promogudes buscant únicament el públic turístic, manca d’educació cívica pel turisme, etc. 

    

No es tracta del clàssic debat sobre promoure un turisme de qualitat que acaba culpabilitzant les persones que ens visiten sobre el que passa, es tracta de com ens posicionem com a ciutat per integrar també el turisme en unes polítiques que pretenen enfocar-se en la cura de les persones més que no pas a entendre les persones o les ciutats com a instruments d’un negoci. 

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Aquí és on entrem en un dels aspectes concrets i rellevants d’aquest servilisme. El turisme com a font d’ocupació laboral. També aquí la perspectiva feminista ha visibilitzat les situacions d’alguns sectors d’ocupació altament feminitzats. El govern municipal està sent sensible a la major precarització laboral de les dones especialment en alguns sectors amb baixa qualificació professional. El sector turístic n’és un exemple paradigmàtic. L’ocupació en aquest sector és majoritàriament femenina (més del 60%) però segueix reproduint les desequivalències en termes de poder i lideratge d’altres sectors. Només entre un 10% i un 15% dels alts càrrecs són ocupats per dones. Així mateix la bretxa salarial entre homes i dones en el sector és del 21%. Però el que és més important, les dones estan especialment precaritzades en l’àmbit de l’hostaleria. Un dels casos més clars és el de les cambreres de pis, sempre dones, amb salaris vergonyosos i horaris inhumans. Tampoc aquesta realitat respon al model de ciutat desitjada, l’economia no pot créixer gràcies a la precarització del treball i del treball femení en concret. El turisme no pot ser un negoci al preu de la vida de la ciutat i de la seva ciutadania.