La conjura de la por

¿Com es viu quan saps que el teu fill s'ha convertit en un assassí despietat? ¿Com es dorm després de veure la seva cara desfigurada per les bales? ¿Com mires els seus germans més petits? ¿Com camines pels carrers de la teva ciutat? ¿Com respires quan no saps ni plorar aquell nen que un dia vas parir?

Ella també va intentar menjar-se les llàgrimes. Seguia callada entre una multitud que cridava el que cap innocent hauria de sentir-se obligat a pregonar: «¡Som musulmans, no som terroristes!», «¡El terrorisme no té religió!», «¡No en el meu nom!»... Dilluns passat, una concentració de musulmans per la pau va recórrer els 500 metres que quatre dies abans s'havien cobert de mort.

Ella caminava entre ells, però la seva boca va estar segellada. La punta d'un mocador blanc apareixia entre els seus dits. De tant en tant, amb un moviment ràpid, tan ràpid que pretenia ser invisible, frenava una llàgrima. Una noia jove, potser la seva filla, la va sorprendre en el seu gest i la va abraçar. Però ella va seguir amb els llavis premuts, amb la seva cara adusta, solcada d'arrugues, parapetada en la paràlisi, en la ganyota de la por. I el seu silenci cridava més que totes les veus. Com tots els laments, els temors o els interrogants que broten d'una ferida.

La fórmula del fanatisme

¿Quant odi es necessita acumular per convertir-se en un assassí? ¿Quina és la fórmula del fanatisme? ¿Quanta desesperança, menyspreu, vergonya, ignorància o desaferrament converteixen un innocent en un botxí?  

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Una dona sanglota sense llàgrimes a la Rambla. I el seu lament és el de tantes mares que aquests dies miren els seus nens necessitant una resposta. Preguntant-se si elles sabrien detectar el moment. Aquell en què la mirada es torna de gel, en què la maldat aconsegueix fer niu a les tripes. Potser el primer instant en què un fill s'avergonyeix de la seva mare, del seu llegat, de la seva intempèrie.  

Ella camina amb la seva por. Cadascú marxa arrossegant els seus temors. Tan diferents. Tan petits… Tan immensos. Només hi ha una cosa que pot conjurar-los: el crit de tots. ¡'No tenim por'!