Els tres dies del Cóndor

Darrere de tot gran actor hi ha un gran director capaç de treure el millor d’ell. Pollack, mai prou valorat, va ser el de Redford

3
Es llegeix en minuts
Els tres dies del Cóndor

Beats aquests GenZ que només avui hauran sabut, per les xarxes socials, qui va ser Robert Redford, i que, si la seva curiositat i capacitat d’atenció s’ho permet, s’endinsaran per primera vegada a les seves pel·lícules. Si estiren aquest fil sabran també qui va ser Paul Newman i Barbra Streisand i Meryl Streep i Nathalie Wood i Sidney Pollack. Déu n’hi do, la segona època daurada de Hollywood, després de la dels anys 50. Tinc una naturalesa obsessiva per al cine. Quan una pel·lícula m’agrada, puc veure-la trenta, cinquanta vegades. No em cansa. És com viatjar allà on has sigut feliç durant dues hores i assistir al miracle recurrent que ho continues sent. En temps poc edificants com aquests, prémer el play és el millor mecanisme d’evasió, un tren que et transporta a temps millors, a pel·lícules en les quals el missatge no estava disputat amb l’entreteniment, a una estètica que avui sembla haver sigut segrestada pel mal gust, i a uns personatges en els quals ens projectàvem per encarnar el que avui es diu "cool". Moltes d’aquestes pel·lícules són de Redford, en especial i segons la meva opinió: Memòries de l’Àfrica, Los tres dies del Cóndor i Spy Game, un film tardà amb Brad Pitt que em fascina i en la que RR sembla ungir el seu successor designat.

Notícies relacionades

De Redford m’agrada gairebé tot el que va fer. Va ser un d’aquests actors i directors que van poder i van saber elegir bé, i del que no et volies perdre res. El tàndem amb Newman va ser imbatible, i desmenteix allò dels galls al mateix corral. Em va encantar El golpe perquè descriu aquella Amèrica de la Gran Depressió, on els desclasats havien de sobreviure amb picaresca, un Fedora de mig costat, un somriure i un revòlver al mitjó. També El Gran Gatsby transmet un missatge similar, tot i que des del costat dels rics: un reflex de la decadència del país en un moment crític, narrat a través d’un bilionari misantrop i voyeur a la seva mansió, condemnat pel seu propi destí. Memorias de África és capaç d’evocar una època colonial i dos personatges que, a la seva manera, l’encarnaven i la injuriaven, que van existir de veritat i van ser mites en vida, si bé el veritable Finch-Hatton era calb i molt menys glamurós –com no podia ser de cap altra manera– que Redford. En ella, el progrés, enemic de la placidesa, posa fi de manera tràgica a la belle époque en la qual els va tocar viure. Darrere de tot gran actor hi ha sovint un gran director capaç de treure el millor d’ell. Pollack, mai prou valorat, va ser el de Redford, com Fellini ho va ser de Mastroianni o Sorrentino ho és de Servillo. La primera escena de Los tres días del Cóndor se li queda a un gravada de per vida. Des d’aleshores, sempre procuro arribar tard a l’oficina. Redford va portar la seva política al cine, com a actor o director, amb títols magnífics com Todos los hombres del Presidente, El candidato o Leones por corderos un altre film infravalorat.

Nascut en una família de classe treballadora, estudiant universitari fracassat, Redford és la prova que la genètica és sovint l’alfombra vermella d’una carrera exitosa, que ell va saber estendre fins al final dels seus vuitanta-nou anys gràcies a un talent forjat en l’Acadèmia d’Art Dramàtic de Nova York. Va ser un home d’esquerres i ecologista, sense aquesta espessor que sovint acompanya a la militància per determinades causes. Redford ens agrada, entre altres coses, perquè sembla portar sempre el sis doble als seus daus, com si la bellesa i l’aplom conjuressin la mala sort, encara que en realitat va ser un home compromès i sense truc, que mai va deixar d’assumir riscos que li van permetre perpetuar el seu èxit. "No prendre un risc, és un risc. Així és com jo ho veig", diuen que va dir. No li faltava raó. Descansi en pau. I disfrutin, joves Z.