Anar al contingut
ERC, els comuns i la nova Catalunya dual

Javier Lizon

ERC, els comuns i la nova Catalunya dual

Roger Palà

En la Catalunya dual dels anys 80 i 90, CiU i el PSC es repartien el pastís del poder polític: la Generalitat per als nacionalistes, i Barcelona i les grans connurbacions urbanes per al PSC. La Catalunya dual era una eina útil per als grans partits perquè reforçava els seus marcs i relats hegemònics: l’interior nacionalista i barretinaire, i la ciutat espanyolista i anticatalanista. A més, relegava la resta d’opcions polítiques a un rol subsidiari i garantia un repartiment equilibrat de prebendes entre convergens i socialistes.
    

Aquest model va funcionar durant tres llargues dècades, amb el breu parèntesi del tripartit d’esquerres. Però l’any 2011 les coses van començar a canviar. Sis anys després, el terrabastall de la crisi econòmica, l’eclosió del 15-M i les grans mobilitzacions independentistes han modificat substancialment el taulell polític. A Catalunya, això s’ha traduït amb l’ascens d’ERC, l’emergència del món dels Comuns i l’eclosió de la CUP. La possibilitat d’una aliança d’aquests tres espais que desplacés del poder CiU i el PSC, immersos en una important crisi de legitimitat i resultats, va esdevenir una possibilitat real després de les eleccions europees del 2014 i les municipals del 2015, que van donar l’alcaldia de Barcelona a Ada Colau i van situar ciutats com Badalona o Sabadell en mans de governs d’esquerres amb el concurs de Comuns, cupaires i republicans. 
    

Tanmateix, la realpolitik dels últims dos anys ha anat allunyant aquesta opció, i, a la vegada, alimentant-ne un altra: la possibilitat que Esquerra Republicana i els Comuns acabin reeditant una nova versió de la Catalunya dual. Junts pel Sí, al final, no ha resultat ser tan mal negoci per als republicans, que, amb Artur Mas desplaçat de la presidència, ostenten la pràctica direcció del procés i de grans àrees del govern de la Generalitat. Al mateix temps, Barcelona en Comú ha consolidat posicions a la capital a partir d’un pacte amb el PSC que en un primer moment va ser presentat com a instrumental però que pot esdevenir estructural. Uns i altres han cregut que poden edificar una nova hegemonia –la seva pròpia– sobre les ruïnes dels antics partits que l’havien ostentat: ERC sobre la desfeta del PDECat, i els Comuns sobre la del PSC. 
    

En aquest context, s’entenen millor les constants picabaralles entre Comuns i indepes. Unes polèmiques sovint de curta volada que, en certa forma, reprodueixen i perpetuen els vells esquemes d’aquella Catalunya dual que crèiem superada: els indepes barretinaires versus els espanyolistes suposadament progres. Però hi ha una diferència substancial entre el moment actual i la vella Catalunya de CiU i el PSC: ni ERC ni els Comuns estan ara com ara en disposició d’ostentar les grans majories que convergents i socialistes van assolir durant els anys 80 i 90 a banda i banda de la plaça de Sant Jaume, perquè la fragmentació política és molt més gran. Esquerra Republicana i els Comuns hauran de triar si volen seguir cadascú caminant sol o explorar les possibilitats d’una aliança inèdita de les esquerres sobiranistes que trenqui amb els marcs polítics i les velles dualitats ja conegudes.