Veus carceràries

Per fi, lliures

I els murs sentien com les veus es creuaven a través de les finestres amb barrots. Des del carrer, cridaven els lliures. A l'altre costat, cridaven els reclusos

1
Es llegeix en minuts
Per fi, lliures

FERRAN SENDRA

Cent tretze anys menys un dia. Aquesta va ser la condemna dels murs de la Model. Condemnats a ser els quiets, silents i imponents testimonis de milers de reclusions. Van contemplar homes derrotats i invictes. Tots culpables. Davant la llei justa o per la persecució arbitrària dels dies grisos. Murs obligats a callar. Fins i tot quan haguessin volgut cridar. Observadors d’infinitat de plans de fuga. Espectadors d’impotències, tristeses i soledats. També d’amenaces. 

Murs que s’aixecaven cap al cel i, a les seves cornises, contemplaven amb enveja altres murs. Els que contenien altres vides. Cossos que anaven i venien. Que s’estimaven i reien. Que jugaven i creixien. Ànimes que estimaven els murs que les acollien. Perquè eren refugi. I no presó. Perquè no hi entenien de mirades desesperades. Ni de missatges escrits a la seva pell. Missatges que mai viatjarien en una ampolla. Que no coneixerien el mar ni el vent. I, encara menys, unes mans que els recollissin. Uns ulls aliens que els llegissin.

Notícies relacionades

 

Un total de 113 anys menys un dia. I els murs sentien com les veus es creuaven a través de les finestres amb barrots. Des del carrer, cridaven els lliures. A l’altre costat, cridaven els reclusos. I ells, els murs, es lamentaven de la seva sort. Amarg parapet d’amors. Trista muralla de les abraçades prohibides. Més d’un segle de condemna. Ara, per fi, lliures. 

Temes:

Presó Model