Presó urbana
Finestra i barrots
A la Model se sentia l'aire de la ciutat, el brogit, la senyora que anava a comprar, les cerveses del bar de la cantonada
fcasals38794472 modelo contra170719173844 /
Una presó són els seus barrots. És el primer que veiem (els barrots i els murs entapissats amb restes d’ampolles, vidres per provocar ferides a la pell i a l’ànima) i el primer en el que van pensar els que la van construir. I perquè hi hagi barrots és necessari que també hi hagi les finestres. La combinació és explosiva. El pres veu, percep, intueix, a través de la finestra, el món que és a fora. I certament sap que són els barrots (i aquells murs amb restes d’ampolles) els que li impediran disfrutar -ne.
En presons com la Model –que es va construir lluny de la ciutat però que va passar a ser ciutat perquè la ciutat la va engolir– la vida que existeix més enllà dels barrots es fa present amb més crueltat que en una presó elevada en terra de ningú, on el més semblant a la llibertat és el cant d’un ocell llunyà. A la Model, no. S’hi sentia l’aire de la ciutat, el brogit, la senyora que anava a comprar, les cerveses del bar de la cantonada.
A les parets de la presó Model, que va néixer per ser exemple i no va ser model sinó de la sordidesa, de la mort i la desesperança, es van pintar poesies i pensaments taciturns, desitjos de fugida i últimes voluntats oblidades. Mentre el sol es colava entre els barrots, el mateix sol ciutadà que lluïa per al brogit i per a la senyora amb el carret i per als que es prenien una cervesa al carrer.
