Veneçuela, ¿diàleg per quan?

Una professora de la Universitat de Stanford, Terry Karl, va escriure fa 20 anys un llibre titulat 'The paradox of plenty' on exposava per què països com Veneçuela, l’Iran, Nigèria, Algèria o Indonèsia no van tenir la capacitat de generar estats ni societats robustes malgrat els recursos de diversos cicles de bonança petrolera. Karl va assenyalar que aquests països van acabar generant uns patrons de desenvolupament altament dependents dels petrodòlars i de la despesa pública, originant una falsa il·lusió de prosperitat, sense desenvolupar capacitat estatal ni societats emprenedores. Al contrari, van crear elits i classes mitjanes rendistes i classes populars excloses.

Avui, dues dècades després de l’aparició d’aquest llibre, la situació de Veneçuela és encara pitjor. I no només perquè el país ha tornat a desaprofitar un altre cicle de bonança petrolera, sinó per com ha dilapidat el recurs. És cert que amb l’arribada de Chávez al poder es va crear un sistema que va repartir rendes i va lluitar contra la pobresa, però aquelles mesures es van basar –un altre cop– en els diners del petroli (que va arribar a valer el triple del que es paga ara) i es van implementar a través de polítiques focalitzades i projectes 'ad ho'c (com les famoses Misiones), desatenent la infraestructura heretada i descapitalitzant l’Administració pública. El problema és que aquest model només es podia sostenir si el preu del barril era superior a 100 dòlars, i això va deixar de passar ja fa molt temps. Quan van faltar els recursos, les iniciatives chavistes van esllanguir-se alhora que l’Administració quedava exhausta. La combinació de les dues coses van acabar per generar un Estat sense capacitat operativa.

La retòrica nacional

A tot això s’hi ha d’afegir que, per un costat Chávez va polititzar l’Exèrcit i va militaritzar la societat a través d’una retòrica nacional i, per l’altre, va nacionalitzar el teixit productiu a través de compres o expropiacions. Però quan el flux de divises es va assecar, a Veneçuela ja no hi havia ni un Estat que funcionés ni teixit productiu, només un Exèrcit pretorià i un líder carismàtic en fase terminal. En aquest context, i amb un recanvi de líder, la pèrdua de suport social al projecte només era qüestió de temps, tal com es va veure en les eleccions legislatives del 2015, que van donar la victòria a la coalició opositora.

Notícies relacionades

Les eleccions de Maduro deixen Veneçuela al caire del conflicte civil

Illa, malgrat Sánchez

El problema va ser que el nou líder, Nicolás Maduro, no va acceptar la derrota. Sense el carisma, la capacitat ni els petrodòlars de què va disposar el seu antecessor, Maduro va optar per no fer cas del poder legislatiu i ignorar una dissidència que va passar de manifestar-se al carrer a enfrontar-se violentament al règim. I quan l’oposició va començar a reptar l’hegemonia i el suport social –com amb la consulta del 16 de juliol–, Maduro va optar per fer un canvi de regles de joc apel·lant a una Assemblea Constituent que es va elegir amb una participació desigual i que va ser contestada aquest 30 de juliol.

Ara ningú sap quin serà el desenllaç. Només es pot constatar que quan no hi ha ni espais ni voluntat de dialogar s’intensifica el conflicte i es radicalitzen les postures. L’única alternativa és iniciar un diàleg, i millor més d’hora que tard.