La barba del veí

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp39273922 children eat meals from a soup kitchen during a protest by a170722183231

zentauroepp39273922 children eat meals from a soup kitchen during a protest by a170722183231 / EITAN ABRAMOVICH

Tornen les cassoles i el soroll a la plaça de Mayo, com va passar després de la gran depressió del 2001, per recordar que hi ha gent, molta gent, que viu en un país que és el graner del món, però que passa gana. Molts d’ells són nens, que senten el dolor de l’estómac buit cada dia. Si algú es pensava que la globalització de les finances, del transport i de les mercaderies es produiria sense globalitzar també la pobresa només ha de mirar la cara oculta que emergeix en forma d’una nova pobresa mundial especialment dura amb la infància.

    

Des de fa més d’una dècada, sabem que la pobresa augmenta no només entre els països sinó sobretot entre rics i pobres a l’interior dels països. No importa tant el producte interior brut, els índexs amb què  el Banc Mundial elabora el seu rànquing, com la capacitat que tingui cada un d’aquests països per distribuir-la internament. És aquí on les diferències s’engrandeixen.

  

 No és un fenomen només de l’Argentina, està passant a tot Occident, on la riquesa es concentra en menys mans i el nombre de pobres va en augment, mentre les crisis –especialment aquesta última–, acaben enfonsant els pobres en la indigència, i una part de la classe mitjana, en la pobresa, com a conseqüència de les retallades d’ajudes socials, baixades de sous i pèrdua de llocs de treball. ¿Globalització salvatge? Sí, però no únicament. El que està passant a l’Argentina és més visible com a conseqüència de la mala gestió d’un país que produeix aliments per proveir fins a set vegades tota la seva població i malgrat això manté gairebé tres milions de persones mal alimentades.

    

Després de l’etapa de l’esclat social, quan el kirchnerisme va assumir el poder a l’Argentina, la pobresa sobrepassava el 50%. Van aconseguir rebaixar l’índex al 25%, però en els últims anys va tornar a augmentar  i el Govern populista de Cristina Fernández de Kirchner va deixar de mesurar la pobresa per no veure-la, un error polític que va acabar costant-li car a la presidenta, però sobretot als que a poc a poc van anar augmentant un compte cec però milionari de famolencs. Mauricio Macri li va arrabassar el poder amb el lema «pobresa zero», però les seves polítiques d’inflació i ajustos només han provocat més pobresa, sense que hi hagi hagut ni una sola mesura per ajustar la seguretat alimentària en un país que produeix per a molts altres i amb uns beneficis que acaben a les arques de les multinacionals i en unes poques mans.

Notícies relacionades

  

 No és que l’Argentina pateixi una fam de l’estil de les que pateixen els països més pobres de l’Àfrica. Res a veure. Però que hi hagi nens que arribin al final del dia amb l’estómac buit és molt més sorprenent a l’Argentina que en aquells països que no poden produir aliments. L’error seria contemplar-lo com un cas únic, mentre aquí augmenta també la pobresa infantil sense que hi hagi polítiques decidides per erradicar-la. Potser a Occident, l’Argentina n’està patint les conseqüències més visibles, però només és una metàfora del que està passant a molts altres països que ni tan sols estan veient tallar la barba del veí.