«Hi ha tanta gent que ens salva cada dia...»
Travessant la península Ibèrica en moto nàutica, aquest ambaixador de l'accessibilitat universal promou la solidaritat.
El 31 de juliol, Joaquín Inglada (Barcelona, 1971) posarà en marxa la seva moto nàutica en aigües del riu Bidasoa, a Hondarribia, iniciant així la travessia de la península Ibèrica. La idea és completar la volta el 15 d'agost, al Port Fòrum de Barcelona. El repte és part del projecte BrainXperience (www.brainxperience.com), que visibilitza la solidaritat de fundacions i entitats nascudes per millorar la vida dels més vulnerables. Inglada també sent que retorna, així, una part del que ell va rebre després de patir dos accidents en què hauria pogut morir.
-¿Agraeix a algú en concret estar viu?
-Quan estàs molt temps ingressat en un hospital, greu, t'adones que és una llarga cadena de persones qui et salva la vida. Solem pensar que és el cirurgià que va fer la intervenció més delicada, o qui et va estabilitzar. Però, les infermeres, les persones que netegen, donem per descomptat que tot ha d'estar impecable, però qui se n'encarrega, ¿no t'està salvant la vida també això? I encara hi ha més coses, però que ens passen desapercebudes.
-¿Quines?
-És el detall de la senyora que ve a netejar el teu lavabo i que et diu que no et preocupis si l'has de fer servir just quan s'acaba el seu torn, que igualment passarà, abans d'anar cap a casa, a tornar-lo a netejar. I és el somriure i l'amabilitat amb què t'ho diu. Aquest somriure que no és inclòs al contracte de cap feina, però ¡que bé haver-lo trobat!, perquè aquest plus també cura. Hi ha tants detalls i tanta gent que ens salva cada dia...
-Als 21 anys, un cotxe -xòfer sense carnet i sense assegurança- va passar per sobre seu, que anava en moto. Li van amputar la cama esquerra per sota del genoll. I el 2014 va tenir un accident amb la moto nàutica. Sol en alta mar. ¿No li ha quedat por?
-No, por no, els meus accidents m'han donat força. I ara, allò que gairebé em va matar, la moto nàutica, m'ajuda a donar les gràcies i a promoure la solidaritat. No recapto diners, visibilitzo la feina de dues fundacions. Una és la del doctor Clavel, neurocirurgià, que presta atenció mèdica i tractament quirúrgic de malalties cerebrals i de columna en països en desenvolupament, com Etiòpia, on hi ha dos neurocirurgians per a 98 milions de persones. I l'altra és la Fundació Isabel Gemio, que procura recursos per investigar malalties neuromusculars, distròfies musculars i altres malalties estranyes.
-Va ser nomenat ambaixador de l'accessibilitat universal per COCEMFE Barcelona, federació que treballa per la millora en la vida de les persones amb discapacitat, ¿quina missió té?
-La principal és difondre la meva convicció que millorar la vida de qui, per accident o malaltia, necessita alguna cosa més per a la seva autonomia, ens beneficia a tots com a societat. Tota persona que requereix una pròtesi n'hauria de rebre una d'última generació. Parlem molt de smartcities i de noves tecnologies, però les verdaderes ciutats i societats intel·ligents són les que milloren la vida del més vulnerable. Com integrem la discapacitat és el termòmetre del progrés i la riquesa.
-¿Recorda quina era la seva mirada de la discapacitat abans de la seva amputació?
-Recordo que al barri de Gràcia, on vivia, quan jo tenia 14 o 15 anys solia creuar-me amb una noia jove a qui li faltaven els dos braços. I jo em preguntava: ¿com deu ser la seva vida?, i em sentia afortunat de tenir els dos braços.
-Ara la seva fortuna és viure...
-Sí, la vida és un regal que agraeixo, després de sobreviure als meus accidents.
Notícies relacionades-Però Superman no existeix, deu haver passat dols, també...
-I tant! Plores encara que sigui en soledat, encara que sigui un plor intern, però no faig de la discapacitat la meva tristesa.
