Stalin torna a Barcelona

Uns desmemoriats volien celebrar un acte a Barcelona glorificant Stalin, i Ada Colau els va negar un local municipal. La van acusar de fer el joc a la dreta. És un bon motiu per recordar què passava a Moscou fa just 80 anys. El juliol del 1937. El Pravda del dia 2 publicava dues notícies importants. La primera era l’agenda de les eleccions previstes per al desembre. Havien de ser «universals, lliures, directes i secretes». Com tothom sap, no van ser ni una cosa ni l’altra. La segona era una resolució del Politburó on Stalin ordenava als secretaris locals del partit la detenció i, en el seu cas, afusellament, dels «elements antisoviètics més hostils». Això sí que anava seriosament.

Començava la gran purga de comunistes que els autors de l’esdeveniment de Barcelona ignoren. Aquesta ignorància es podia acceptar fins que la caiguda del mur i la glasnost auspiciada per Gorbatxov van obrir els arxius soviètics als historiadors. A partir de llavors cal tenir molt mala fe per desconèixer les dades esgarrifoses que s’han publicat. A aquestes altures se sap, per exemple, que aquell comunicat de Pravda del 2 de juliol responia a l’aprovació d’una ordre secreta per part del Politburó (la número 00447) que tenia com a propòsit establir quotes d’eliminació d’«enemics del poble» per regions. És una ordre molt precisa, que estipula els detalls de la depuració. Crida l’atenció la seva meticulositat, perquè recorda la que tindrien els botxins del Tercer Reich en els seus plans, però aquest és un altre tema. Especifica que 259.450 individus havien de ser detinguts i, d’aquests, 72.950 havien de ser afusellats.

«Millor passar-se que quedar-se curt», diria uns mesos més tard Nikolai Iejov, cap de la NKVD (antecedent del KGB), als seus homes, quan la màquina havia embogit i les detencions ja arribaven a 767.397 persones, i les execucions, a 386.798. Per als que poguessin creure que m’invento la frase que he escrit entre cometes, consti que va ser revelada per un esbirro de Iejov quan Nikita Khrusxov va denunciar els crims de l’estalinisme, el 1957, i es va obrir una investigació. De totes maneres, Iejov ja havia mort. Va ser executat a principis del 1940, quan Stalin va considerar que havia baixat el seu rendiment i el va substituir per Lavrenti Béria, que també seria afusellat. Com ho havia sigut, per cert, Iagoda, el seu antecessor i sinistre inventor dels judicis públics que portarien al patíbul gairebé tota la vella guàrdia bolxevic. Dels grans, només es van salvar Trotski, fins que un comunista català li va enfonsar un piolet al cap per ordre expressa de Stalin, Molotov, Mikoian, Kaganóvitx, Voroxílov, Zhdanov i Alexandra Kollontai. Els altres, eliminats.

Notícies relacionades

Esplugues és Úniques

¿I qui guanyarà el festival d’Eurovisió?

No és aquí el lloc per recordar tots els crims de Stalin. Sumen milions de víctimes, comptant la guerra civil, les terribles fams d’Ucraïna, les deportacions de minories ètniques, els camps del gulag i l’execució de dirigents comunistes i d’oficials de l’exèrcit. Tampoc crec que tingui interès saber qui va matar més, si ell o Hitler. Les morts, són morts. Assassinats. I no deixen de ser-ho perquè el botxí sigui nazi o comunista. El que m’ha cridat sempre l’atenció és la falsedat grollera de les acusacions contra els vells companys de Lenin. Quan va començar el procés de rehabilitació, després del 20è Congrés del PCUS, el més inversemblant va ser comprovar la barroeria de les requisitòries d'Andrei Vixinski, el fiscal general. La solidesa de les proves li importava poc, perquè gairebé sempre anaven acompanyades de confessions. Obtingudes sota tortura a la presó de la Lubianka, o sota amenaces d’enviar la família al gulag. O una cosa encara pitjor: assumides com un últim servei al partit i a Stalin. Això va ser el pitjor.

El juliol del 1937, un immens retrat de Stalin ocupava un lloc destacat a la plaça de Catalunya. Ironies de la història, estava a l’edifici on Apple té ara la seva botiga més emblemàtica, que era llavors seu del PSUC. No creguin que només era venerat pels comunistes. Amb l’excepció del POUM, que el veia, amb raó, com un perill, i d’alguns anarquistes, no tots, els altres prioritzaven l’ajuda soviètica a la República. Inclòs Companys. Eren altres temps. I entre Hitler i Mussolini, que recolzaven Franco; les democràcies europees, que miraven cap a un altre costat, i Stalin, l’únic que enviava armes, no hi havia elecció. Es pot entendre que els comunistes de llavors no sabessin, o no volguessin saber, què passava a Moscou. Pretendre ignorar-ho ara em sembla insostenible.