Vida, dol i literatura

La mort, aquí i ara

En la meva vida quotidiana, Carles Capdevila encara no ha mort. Quan vull, teclejo el seu nom i puc veure com parla, gesticula, riu

2
Es llegeix en minuts
La mort, aquí i ara

ANDREA BOSCH

La mort em demana silenci, al principi. La mort de Carles Capdevila em va agafar, malgrat la seva malaltia, per sorpresa. I uns dies més tard encara seguia sorpresa. Potser per això encara no havia escrit sobre això. Em semblava que al nostre voltant tothom ho havia comprès, i jo, que ni tan sols puc trobar-lo a faltar en el meu dia a dia perquè no convivia físicament amb ell, seguia atònita. De manera que és així –em dic–, ja està, s’ha mort, a partir d’ara sentirem parlar d’ell, llegirem el que ens vulguin explicar d’ell, però ja mai ens parlarà ell. Però no és cert. 

Fa uns anys, quan va morir un oncle del meu pare molt estimat per tots a la família –potser l’única mort pròxima, important en la meva vida–, potser ho vaig entendre millor. La gent plorava al meu voltant, es queixava amb petits gemecs, es ventaven els uns als altres, i de tant en tant algú recordava alguna cosa amable o simpàtica del meu oncle. Era confús per a mi, que encara era una nena, però ho comprenia millor que ara.

Notícies relacionades

El buit que em va deixar durant dies la mort de Carles Capdevila m’estremia. De tant en tant em descobria a mi mateixa dedicant-li  uns minuts a ell, a la seva família, a la seva vida, a la seva professió. I al moment em llançava a la xarxa a buscar alguna xerrada sobre educació que va donar. De manera que és així, em segueixo dient. ¿No és rara la mort? El mateix dia que el Carles va morir em vaig entrevistar amb Nuria, una estudiant de la Universitat de Sevilla. Em preguntava per què tant de protagonisme de la mort en la meva literatura. Vaig intentar dir alguna cosa raonable, i em vaig adonar que encara no han mort les persones que més estimo. Li vaig parlar del Carles, de la meva commoció, i de la meva estranyesa.

És molt difícil acceptar la mort d’algú en l’era digital. En la meva vida quotidiana, el Carles encara no ha mort. Quan vull, teclejo el seu nom i puc veure com parla, gesticula, riu. ¿No és més rara la mort ara? Segueixo sense veure’l diàriament, però tot el que va dir en vida puc recuperar-ho. Difícil no escriure de la mort, si és el més absurd i inexplicable que ens pot passar. ¿No s’ocupa d’això, principalment, la literatura?