La vilesa i l'abjecció

Uns anys després, Marcel Dalmau, artista d'Olot, em va explicar les tortures que havia patit... Tot passava fa 25 anys, mentre ens preparàvem per als millors Jocs Olímpics de la història

1
Es llegeix en minuts
La vilesa i l'abjecció

Uns anys després, Marcel Dalmau, artista d’Olot, em va explicar les tortures que havia sofert. No ho he llegit en un article, no ho he vist en un reportatge a la televisió. M’ho va explicar ell, un home tranquil i reposat. Em va parlar de les humiliacions, de les descàrregues elèctriques, de les bosses de plàstic al cap, cremades amb cigarretes i amb fum a dins, dels genolls a terra, de les asfíxies, de les galledes d’aigua, dels cops de puny, dels cops amb objectes diversos, de les amenaces psicològiques i de to masclista en relació a la seva companya, que també estava empresonada a Madrid. I dels 20 minuts de descans en una cel·la, entre sessió i sessió de tortura. I després em va explicar l’intent de suïcidi. En Marcel va córrer amb totes les seves forces en l’espai reduït on el tenien tancat i va estavellar el cap contra la paret. Va caure a terra, estabornit i amb sang. S’ha de tenir molta por al terror que ve per evitar-lo d’una manera tan descomunal. 

Tot això passava fa 25 anys, mentre ens preparàvem per als millors Jocs Olímpics de la història. El jutge Baltasar Garzón –condemnat anys més tard, i amb ell l’Estat espanyol, pel tribunal de Drets Humans d’Estrasburg– va mirar cap a un altre costat. Com tants en aquells dies. Més de 40 persones torturades, rebregades com un paper, com diu Ramon Piqué, una altra de les víctimes. Vint-i-cinc anys després, aquell paper encara té les marques de la vilesa i l’abjecció.