Anar al contingut

Amenaces mediambientals

Una granja de vaques a Vallfogona de Balaguer.

RAMON GABRIEL

Aliments, metà i canvi climàtic

Mariano Marzo

Les explotacions agràries i ramaderes influeixen decisivament en l'emissió d'aquest gas, que fa malbé l'atmosfera

El metà és un gas incolor i inodor, molt inflamable i explosiu (com saben força bé els miners del carbó amb el temible grisú) que es troba tant a l’interior del nostre planeta com als seus embolcalls fluids més externs. Aquest gas és injectat a l’atmosfera a partir d’emanacions naturals procedents, entre d’altres fonts, dels volcans, els sediments i les roques sedimentàries carregades d’hidrocarburs, el permafrost de les regions àrtiques, els aiguamolls, els embassaments, els llacs, els rius, els incendis forestals i, també, l’activitat intestinal dels animals.

A més a més, és introduït a l’atmosfera per l’acció humana, molt especialment a partir de l’explotació, el transport i l’ús de combustibles fòssils (carbó, petroli i gas natural), la combustió de la biomassa i els processos de descomposició bacteriana de la matèria orgànica als abocadors i plantes de tractament d’aigües residuals i a les explotacions agrícoles i ramaderes. Diversos estudis consideren que, aproximadament, una mica més de la meitat de les emissions de metà a l’atmosfera terrestre són d’origen antropogènic.

 

Els científics atribueixen al metà fins a una sisena part de la responsabilitat de l'actual procés d'escalfament global

El metà tan sols constitueix el 0,00018% de l’atmosfera terrestre, en comparació amb el 0,039% del diòxid de carboni (CO2), i això significa que aquest últim gas és unes 200 vegades més abundant. No obstant, els científics responsabilitzen les emissions de metà d’una sisena part de l’actual procés d’escalfament global, ja que encara que el seu volum és menor que el de CO2, el seu potencial com a gas d’efecte hivernacle és molt més alt.

POTENCIAL ALT D'ESCALFAMENT GLOBAL

Així, durant un període de 20 anys, una tona de metà té un potencial d’escalfament global que és 84-87 vegades superior al del CO2, encara que en el transcurs d’un segle aquest factor es redueix a 28-36, perquè en el termini d’una dècada el metà és en bona part eliminat de l’aire per una sèrie de reaccions químiques, mentre que el CO2 persisteix en l’atmosfera durant molt més d’un segle.

Sens dubte, la concentració de metà a l’atmosfera terrestre és una important variable a tenir en compte en el tema de la lluita i mitigació del canvi climàtic. De fet, part de l’interès que en l’actualitat existeix sobre aquest gas es deu al fet que una reducció de les seves emissions podria desaccelerar l’escalfament durant les pròximes dècades. No cal dir que això no ens lliura de l’obligació de reduir el CO2, però hem de tenir molt clar que els beneficis d’aquesta última acció seran perceptibles a molt més llarg termini que l’anterior.

L’evolució a escala secular del contingut de metà a l’atmosfera és clara. Les dades mostren com la concentració d’aquest gas es va mantenir relativament estable durant centenars de milers d’anys (800.000 com a mínim) per després, a partir del 1750, iniciar un frenètic ascens que ha continuat fins als nostres dies. La raó d’aquesta gràfica en forma de pal d’hoquei té fàcil explicació.

COMBUSTIBLES FÒSSILS

Durant l’interval de temps considerat, les emissions procedents de fonts naturals no han patit grans canvis, però no passa el mateix amb les antropogèniques. La utilització massiva dels combustibles fòssils, iniciada amb la revolució industrial, ha possibilitat un creixement econòmic i demogràfic sense precedents, que al seu torn ha comportat un augment exponencial de les activitats agrícoles i ramaderes, dels residus associades a aquestes, així com una creixent dependència dels hidrocarburs, que en aquests moments representen una mica més del 80% de l’energia primària utilitzada per la humanitat.

Utilitzant tècniques d’anàlisis isotòpiques, un equip de científics ha obtingut recentment uns resultats interessants. que mostren que amb anterioritat a 1999 l’increment de la concentració de metà en l’atmosfera sembla estar majoritàriament lligada a emissions derivades de l’ús de combustibles fòssils. Ara bé, amb posterioritat a aquest any aquesta font sembla perdre rellevància enfront d’altres fonts d’origen biològic. Tot apunta que l’activitat agrícola i ramadera, lligada a la producció d’aliments en un món globalitzat, està tenint una important incidència en l’augment de la concentració de metà atmosfèric.

Les evidències científiques disponibles apunten que, en el canvi climàtic, els balanços del carboni –i els esforços de mitigació– han de considerar i monitoritzar amb atenció l’expansió de l’agricultura i la ramaderia, particularment si la tendència actual cap a un consum més gran de carn continua consolidant-se.