16 jul 2020

Anar al contingut

Figura emblemàtica de la cançó en català

El cantautor de Xàtiva es va acomiadar del seu públic, ahir al Palau.

FERRAN SENDRA / ACN VÍDEO

Cinquanta-quatre anys després

Joan Tapia

Raimon va posar fi al Palau a la seva carrera amb 'Al vent', la mateixa peça amb què va començar el 1963

El 28 de maig, en el seu recital de comiat al Palau de la Música, un dels escenaris en què més ha actuat, Raimon va dir que acabava com va començar la seva carrera. Amb Al vent.
    

Tinc un record borrós de quan vaig escoltar el microsolc de 1963 per primera vegada. Crec que va ser una tarda, d’un setembre, en una Barcelona amb molta calor. Però aquella veu desconeguda, forta, que encarava sense por i amb convicció «al vent del món», em va impressionar. Igual que 44 anys després, l’altra nit al Palau. La mateixa veu de Raimon, però una mica més sàvia i potent. En un món molt diferent del dels primers 60, quan Raimon Pelegero va arribar a una València gairebé muda per estudiar història.
    

Ara el català està normalitzat, vivim en un règim de llibertats i el benestar social és molt més gran. Però moltes esperances han avortat. Grans utopies es van esfumar a finals del segle passat i la normalitat democràtica –¡beneïda sigui!– comporta disgustos. Tota una generació ha viscut triomfs, que semblaven impossibles, i decepcions, encara més insospitades, però Raimon ha seguit «els ulls al vent», amb determinació i optimisme, no exempt de cautela. Potser perquè no és un intel·lectual de la classe mitjana acomodada sinó un home del carrer Blanc de Xàtiva que sap el preu de les coses. Dues cançons allunyades en el temps com La cançó de la mare i Punxa del temps, en què evoca festivament com cantava amb la seva mare La Internacional («Arriba los de la cuchara… abajo los del tenedor»), ho testifiquen.

Vaig escoltar Raimon durant anys, el vaig admirar, vaig estar d’acord moltes vegades –altres no– amb el que la censura no li impedia cridar (a vegades sí) però el forçava a parlar per a «entesos». El vaig conèixer 20 anys després gràcies a un amic comú, Toni Batista, que ha publicat un llibre imprescindible (Raimon. Paraula i cant, editorial Bromera). I hi ha dos trets de Raimon a destacar. El seu compromís, a prova de bomba, amb la llengua catalana i les llibertats i, al mateix temps, el seu realisme i independència que el van fer, a partir de cert moment (¿1977?), no sucumbir a les pressions –que van haver de ser moltes– de convertir-se en un home públic enquadrat. 
    

Així va emprendre nous camins en la seva vocació de cantant, poeta i músic. Raimon va deixar d’actuar només amb la seva guitarra per fer-ho acompanyat –potser abans les contingències polítiques no l’hi permetien– per un contrabaix o una petita orquestra. 
    

I, sense oblidar els seus orígens, va enriquir el seu repertori. Del Diguem no i el T’he conegut sempre igual, dedicat a Gregorio López Raimundo, secretari general del clandestí PSUC, o el Jo vinc d’un silenci (antic i molt llarg), estrenat en el famós concert del Palau d’Esports de 1975, ha passat a cançons menys èpiques i més personals en què reflexiona. És el Raimon de He passejat per València, sol en què recorda carrers i homes ja desapareguts que van ser amics i referents: Joan Fuster, Vicent Ventura, Andreu Alfaro, Estellés... O el de Passen els anys i nosaltres amb ells, o el de Mentre s’acosta la nit (amb més records que projectes, amb més passat que futur…). Sense oblidar les cançons d’amor –sempre presents– com Com un puny, dedicada a la seva dona, Analisa Corti.

Raimon, que va ser independent i tot dels Setze Jutges (el seu primer concert a Barcelona el va organitzar Josep Maria Espinàs en una sala dels jesuïtes), és un home que s’autodetermina. Per això a vegades no ha sigut entès per aquells a qui agrada pensar en ramat, un vici més persistent que el tabac. Així va decidir (no sense dubtar) cantar Se’n va anar al Festival de la Cançó Mediterrània, o a Madrid en un acte de record a Miguel Ángel Blanco, fet que li va valer crítiques aquí i xiulets allà per cantar en català.
    

A València, Catalunya i Espanya, Raimon seguirà sent sempre (suposant que sempre existeixi) un referent, encara que ara, als 76 anys i en plenitud de forma, hagi decidit retirar-se. Ha sigut un gran cantant i un poeta lliure. Sense por a dissentir. Fa poc lamentava que ni el president ni el vicepresident de Catalunya –tampoc els d’Espanya– haguessin tingut temps d’assistir a algun dels seus 12 últims concerts. Tenir criteri propi s’interpreta a vegades com una gens apreciada indisciplina. Però sí que l’han acompanyat els seus molts i diversos seguidors, alguns amb estelada i altres sense. I s’ha d’aplaudir la presència l’últim dia del conseller de Cultura, Santi Vila, i del president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig.