Anar al contingut

Una estrena de Hollywood amb debat

'Wonder Woman', només una mica

'Wonder Woman', només una mica

Marta Roqueta

Qualificar com una fita feminista el film sobre la superheroïna de DC Comics resulta una mica excessiu

Des dels fiascos de Catwoman (2004) i Elektra (2005), han passat 12 anys fins que una altra superheroïna ha protagonitzant un film. En aquest temps, les dues grans editorials de còmics nord-americans, Marvel i DC, han estrenat més d’una vintena de pel·lícules de superherois masculins. Hi ha casos sonats, com el de la Viuda Negra (Scarlett Johansson), que no ha tingut pel·lícula pròpia a diferència de la majoria dels seus companys de Los Vengadores.

Si bé el físic de Wonder Woman segueix els estàndards de bellesa caucàsics, la pel·lícula evita tòpics en la representació de les superheroïnes en el cine. S’han presentat com limitades per les seves hormones (Dona Invisible), per ser incapaces de controlar els seus enormes poders (Jean Grey) o per representar rols vinculats a la cura dels herois homes (Viuda Negra, Dona Invisible). Algunes han patit la síndrome Trinity, en honor a la protagonista de Matrix: són la pera llimonera fins que arriba l’heroi, un paio qualsevol. Llavors es converteixen en poc més que l’interès romàntic del mascle en qüestió. Li va passar a Vespa a Ant-Man (2015). També existeix la síndrome de la Barrufeta, que limita el rol de les superheroïnes en pel·lícules corals a ser la noia del grup. Això amenaça Wonder Woman: ja veurem quin rol representa a La Liga de la Justicia, on lluita juntament amb superherois homes.

Malgrat els avanços, han sigut abundants les veus que s’han preguntat a quines dones visibilitza Wonder Woman. Algunes han qüestionat el missatge emancipador i favorable a la concòrdia del qual fa gala el film, al ser protagonitzat per la israeliana Gal Gadot, que va recolzar l’operació Marge Protector, portada a terme per l’exèrcit d’Israel a la Franja de Gaza el 2014. Altres han fet referència a l’escassetat de dones racialitzades a la cinta, que no va més enllà de simples extres estereotipades. Una crítica semblant va rebre Jessica Jones, l’única sèrie de Netflix dedicada a una superheroïna de Marvel. Per a moltes activistes, doncs, el film és un recordatori que, sovint, l’emancipació de la dona blanca s’ha aconseguit sobre l’esquena de les altres.

El potencial feminista de Wonder Woman no rau tant en el contingut de la pel·lícula com en el vergonyós panorama cinematogràfic en què s’estrena. Certs aspectes han de ser celebrats, però no a costa de reflexionar sobre la representativitat dels productes culturals que consumim. En les vinyetes de DC, Harley Quinn es va desentendre de Joker i es va convertir en l’amant d’una altra malvada de Batman, Poison Ivy. En el cine va debutar com la nòvia de Joker i la seva relació abusiva es va presentar com romàntica. I un dels còmics estrella de Marvel és Ms. Marvel, alter ego de la nord-americana musulmana de pares pakistanesos Kamala Khan. Així doncs, un gran pas seria adaptar a la gran pantalla línies argumentals que ja existeixen en els còmics.

0 Comentaris
cargando