Quatre cartes a Raimon

Estimat amic Raymond: no sap com no haver pogut em dol assistir als seus concerts, ja que sempre un rojillo és bona notícia que es jubili (hi, hi). També tenia gran interès en per dins conèixer el Palacio de la Música de Gaudí i Millet, ja que els centenars per tres allà satisfets ens han permès no estar sols nos­altres en l’art de la pispamenta. Li asseguro que de sabut he que vostè fluix de públic anava i he volgut ajudar amb tal l’heroica cultura valenciana a l’exili, li enviat hauria un sobre sorpresa. El vent és el vent és el vent. Una abraçada. Mariano.

Estimat senyor Pellejero: agraeixo la seva consideració cap a la meva personeta lamentant públicament la meva absència en els seus concerts a la Ciutat Comtal. Vaig demanar consell al bon amic Junqueras, que em va advertir que d’alguns poemes que vostè canta d’un tal Auziäss Mark no s’entén ni un borrall. I em vaig dir: «¿Per què hi haig d’anar, doncs, si aquell canós cridaner presumeix de no ser d’eixe món, el nostre, vaja?». Encara que el motiu fonamental de la meva absència va ser, ho admeto, que sempre que em porten al teatre em fan seure un parell de tios molt alts al davant, i ja estic farteta de contemplar clatells. Total, que per no veure ni entendre res i a sobre que em xiulin, em quedo a casa mirant-me a la tele. Atentament, Soraya.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Apreciat quasi compatriota: desitjo que no interpretis la meva cadira buida al Palau per la teva condició de valencià. Anar a escoltar-te podria haver sigut entès –tu ja m’entens– com un encobert suport als PPCC, i ara no toca. Ja en tenim prou amb el que hi ha; la resta, ja anirà venint. Tampoc pensis que la meva campana obeeixi al fet que, segons els meus informants, no hi hagués al Palau gran profusió d’estelades ni ¡in-de-in-de pen-dèn-ci-es! La veritat: jo soc modern i més dels Beatles, Llach i Sopa de Cabra (els dos últims, indepes i de Girona). Per cert, ¿per què mai has assistit als meus històrics discursos? L’últim, el del procés i ETA, va ser l’hòstia. Tal faràs, tal trobaràs… ¡Visca Catalunya! El Puichi.

Estimat mestre: no pots imaginar-te el tràfec que porto aquests dies de canícula i sobrepès amb això del referèndum, i si a això hi afegeixes que visc fora de Barcelona i em toca de tant en tant pelegrinar a Madrid, comprendràs que l’únic que em ve de gust al tornar a Sant Vicenç és quedar-me en calçotets, fer una pixadeta al jardí, fer-me un pa amb tomàquet amb senglar i ficar-me al llit rellegint Ausiàs March, a veure si aconsegueixo entendre’l. Vaig reservar una entrada al Palau, però quan la meva secretària me la va confirmar, em vaig posar a cridar diguem no!, paraules que ella va interpretar com que no em venia de gust anar a veure’t. Va, home, va, disculpa-la i mantingue’t fidel al servei d’aquest poble. Oriol.