Les ampolles buides

A finals dels anys 60, un grup de joves brillants i transgressors, una barreja d’arquitectes, fotògrafs, models, editors, escriptors i gent variada (que en mala hora va rebre la matussera i fal·laç denominació de gauche divine, però que tant si es vol com si no es vol continua sent l’únic grup original, estimulant i desacomplexat sorgit d’aquesta ciutat durant el segle XX i del que hem viscut del XXI) va descobrir Cadaqués i hi va començar a estiuejar.   

Un d’ells, crec que va ser el gran Lluís Clotet, un dia estava assegut a la platja, i de sobte, mirant al seu voltant les noies en biquini, el mar, el sol i els seus amics, va dir, una mica aclaparat: «Això és massa bonic, el poble és massa bonic, les noies, massa guapes; el mar, massa blau. És massa perfecte, no pot funcionar. En qualsevol moment apareixerà un psicòpata amb una metralleta i ens matarà a tots». I va marxar del poble. 

En canvi, teníem altres amics, molt cèlebres i adinerats, que no s’aixecaven mai de la taula d’un restaurant abans d’haver acabat fins l’última gota de l’última ampolla de vi. 

Recordo sopars eterns esperant que haguessin buidat l’endimoniada última ampolla mentre els altres comensals intentàvem no desplomar-nos damunt la taula. Jo, intentant mantenir els ulls oberts, pensava: «Anem-nos-en, el món és ple de delicioses ampolles de vi esperant-nos, deixem aquesta a mitges, ja estem borratxos, ja ens hem explicat la vida sencera. Marxem. Noves ampolles ens esperen en altres llocs». A vegades, la cortesia és una murga.

CENDRES AL VENT

No sempre deixar les coses a mitges significa deixar-les inacabades. Hi ha festes que s’acaben al cap de cinc minuts d’haver començat. N’hi ha d’altres, en canvi, la música de les quals ressona dins nostre durant anys. Hi ha estius llarguíssims que no comencen mai. I jo he tingut relacions molt intenses i profundes que han durat dues hores de rellotge. 

Notícies relacionades

El porno de Vox

La corrupció a judici

Altres vegades, ens quedem fins al final, fins a trobar-nos amb el cadàver (de l’amor, de l’amistat, de la feina) als braços. Fins i tot, en alguna ocasió, esperem que el cadàver es converteixi en cendra i que sigui dispersada pel vent. No sé si val la pena. No sé si val la pena viure amb les mans i la boca i les orelles plenes de cendra podent ser a la platja xipollejant envoltat de noies en biquini mentre esperem que arribi el paio de la metralleta.

El problema no és la bestiesa de veure si l’ampolla (o el got, per als abstemis) està mig plena o mig buida, el problema és no adonar-se que l’ampolla està absolutament buida. I quan una ampolla està buida es llença a les escombraries. A les del reciclatge, preferiblement.