La crisi política espanyola
¿On és aquella democràcia?
Quin cansament i quina repulsió per totes les trames, corrupteles, acusacions entre partits, sospites, encobriments, amenaces i una esgotadora infinitat de decepcions
/
Fa uns dies que estic lluny d’Espanya, en un lloc que es distingeix molt d’on visc cada dia. En aquest temps i per voluntat pròpia, m’he mantingut absent de l’actualitat política espanyola fins al dia que no he pogut evitar repassar on line les notícies del país. Unes notícies que s’assemblaven tant a les d’abans d’emprendre el viatge que es diria que són les mateixes. Quin cansament i quina repulsió per aquestes trames, corrupteles, acusacions entre partits, sospites, encobriments, amenaces i una esgotadora infinitat de decepcions.
Em vaig recordar llavors de la meva infància i del Miguel, un amic dels meus pares que es manifestava profundament europeista i demòcrata, i que sortia amb freqüència d’aquella Espanya franquista que repudiava amb apassionada agitació. Va ser el Miguel qui per primera vegada em va parlar de la democràcia com el millor model de convivència possible. Em citava Anglaterra i l’orgull que sentien els anglesos per la seva, representada per una corona que respectaven; em parlava de la democràcia francesa com a defensora de les llibertats adquirides des de la seva revolució, de la serietat suïssa i el seu convenciment de l’ordre i la perfecció, del civisme de Suècia, on la reina, segons em deia, es passejava en bicicleta entre els seus súbdits, tot en contraposició al rovell feixista que dominava aquella Espanya sumida en una llarga dictadura.
Anys més tard, mort Franco, i després de molts esforços, vam acoseguir afortunadament la nostra, que no s’assembla exactament a aquelles amb què em van fer somiar durant la meva infància. I és que no adverteixo aquell Shangri-La tan honest, el de les coses ben fetes i en què igualtat i treball eren, segons Miguel, el resultat d’uns governs exemplars que buscaven amb honradesa construir una societat millor sense pensar en els seus interessos personals.
Ja sé que gràcies al sistema descobrim ara la poca qualitat que té, però és una pena que estiguem lluny de l’imaginat en la meva infantesa i que tantes vegades vaig somiar al costat del meu enyorat Miguel.
